La rambla de Poio: una incògnita a resoldre amb mentalitat del segle XXI
Un empresari i una investigadora reflexionen sobre les diverses solucions que s'han plantejat per a posar fi al perill del barranc
El poder destructiu del barranc de Poio és ben conegut des de fa segles. Les periòdiques avingudes han sigut estudiades i temudes des de sempre i així ho corroboren els projectes per a rebaixar-ne el perill. Ara l'escenari és ben diferent: la magnitud de la tragèdia necessita solucions a l'altura de la catàstrofe per a evitar que açò es repetisca.
Per a José García Riquelme, la rambla de Poio és una vella coneguda. Este empresari de Quart de Poblet encapçalava el 1997 un grup d'alcaldes preocupats per les contínues inundacions que començaren quan es va crear l'aeroport de Manises l'any 1933.
"No es va entendre, perquè això era zona inundable i zona de màxim risc, com en l'actualitat", afirma García Riquelme. L'ampliació decidida pel govern de Franco per a convertir-lo en base militar va agreujar el problema, ja que va desviar el vessant de les pistes a la rambla de Poio.
El projecte de Riquelme descarregava el cabal per Salt de l'Aigua. L'únic inconvenient era que el nou barranc creuaria per baix de la pista d'aterratge; els avantatges eren que la barrancada aniria directa al Túria i que era una obra barata. "Hauria costat 16.000 milions de pessetes, uns 96 milions d'euros en l'actualitat".
Els canvis polítics de les eleccions del 1999 ofegaren el projecte. No va ser fins al 2006 quan es va pensar en una altra solució: micropreses en el curs alt de Poio i dos vies verdes a Aldaia i passat Picanya que descarregarien cabal al Túria. 150 milions d'euros que, l'any 2011, la crisi econòmica va arxivar.
"Em fa la sensació que l'episodi que hem viscut ha sigut de tal magnitud que allò no hauria suposat una solució, perquè podria haver agreujat el problema", comenta Ana Camarasa, que coneix la rambla des del 1988. En la seua tesi doctoral, va estudiar el comportament destructiu d'un barranc que s'ha anat modificant les últimes dècades.
"La conca baixa s'ha urbanitzat massa i ocupa part de la zona inundable", explica. Segons Camarasa, "amb el canvi climàtic caldrà pensar en solucions del segle XXI per a problemes del segle XXI. No podem pensar amb la mateixa mentalitat que en el segle XX", conclou Camarasa.
