Vint anys sense Ricardo Ortega, el periodista de Dénia assassinat a Haití

Hui fa vint anys va ser assassinat el periodista de Dénia (Marina Alta) Ricardo Ortega, un dels reporters més expert en conflictes armats. Vocacional, valent, era un físic de formació al qual el periodisme li va arribar per casualitat, però l'ofici el va apassionar tant que el va portar a bona part del món per a contar la veritat per damunt de tot.

Aquest dijous, molts dels companys han volgut recordar per a EFE el treball d'aquest periodista audaç i independent, que era capaç d'arribar als llocs més inhòspits per a informar en primera persona del que succeïa i ho feia amb la rotunditat que el caracteritzava en les entrades de televisió.

De la física al reporterisme a Moscou

Primer ho va fer des de Moscou, on va arribar amb una beca de la Unió Soviètica per a estudiar Físiques, una carrera que va compaginar amb col·laboracions en algunes ràdios i com a traductor de rus per a EFE, encara que va passar en pocs dies a escriure.

Va signar la primera crònica en l'agència al costat de Bill Myers, un experimentat redactor amb el qual va viatjar prompte a cobrir una guerra, la d'Alt Karabakh, com es relata en el llibre Salgo para Haití, de Corina Miranda i Jesús Martín, en la seua memòria.

La delegada d'EFE a Moscou Silvia Odóriz li va veure el talent per al periodisme i, quan va haver-hi una baixa en Antena 3 Radio, va suggerir el seu nom. Simultaniejava els dos treballs fins que EFE va fer un acord amb Antena 3 TV perquè algunes delegacions feren també cròniques televisives.

Era el febrer del 1994 i Ricardo, que havia aprés un perfecte rus, va començar la marxa televisiva amb el seu característic to de veu. Es movia com un peix en l'aigua en els conflictes que va cobrir amb el càmera Enrique del Viso. Van treballar junts tres anys i mig (després amb el càmera també d'EFE Manuel Única).

L'afonament de la Unió Soviètica, la guerra de Txetxènia, la de Bòsnia, la tragèdia nuclear a Txernòbil

Van cobrir l'afonament de la Unió Soviètica, les guerres de Txetxènia, la de Bòsnia, la tragèdia nuclear a Txernòbil, però també van fer reportatges sobre com operava la màfia russa.

"Tenia un do especial, semblava que ho havia fet sempre, que havia nascut per a això. Era vocacional. Feia entrevistes d'hores i hores per a buscar la informació, i en rus. Llegia, a més, moltíssim, fins i tot en ciríl·lic, i s'ho estudiava tot abans d'anar a un lloc", detalla Enrique del Viso.

Van fer un treball molt intens. Va haver-hi un parell d'anys en què van estar més de 200 dies en la guerra. Eren temps en els quals, segons relata, els periodistes arribaven a les trinxeres i es podia parlar amb la gent, i fins i tot amb els mateixos guerrillers, cosa que ara —diu— no passa.

L'11-S: Nova York

Va quedar captivat per un món en el qual als periodistes "se'ls donava una credibilitat absoluta i en el qual es podia arribar a la veritat de les coses", segons explica la freelance Mónica García Prieto, que col·laborava amb Onda Cero, que manté que "tot va canviar després de l'11-S".

Ricardo va viure aquest "canvi en el periodisme". Estava destinat a Nova York quan van ocórrer els atemptats contra les Torres Bessones, que va retransmetre en directe amb Matías Prats.

Després va informar també de la resposta militar a l'atemptat, la guerra de l'Afganistan i de les "suposades proves" de les Nacions Unides de l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq, i Ortega va voler deixar clar que no s'ho creia.

"Ricardo pensava que això no tenia cap ni peus, perquè les fonts li deien el contrari i va qüestionar la necessitat d'aquella invasió a l'Iraq, i el temps li ha donat la raó", segons conta Corina Miranda, que coordinava llavors des de Madrid el seu treball en la tele.

El final, Haití

A l'estiu del 2003 el van destituir com a corresponsal a Nova York i, segons diu Corina, li van donar l'opció d'anar a Madrid, però ell no es veia allí i va decidir anar-se'n pel seu compte a Haití, on el president Jean-Bertrand Aristide semblava que podia caure en qualsevol moment.

El 7 de març del 2004 va morir després de ser tirotejat quan cobria una manifestació d'opositors a Aristide a Port-au-Prince. L'Audiència Nacional va arxivar el 2011 la investigació sobre la mort en desconéixer l'autoria dels trets.

En què podria estar treballant ara Ricardo? És la pregunta que molts companys es fan hui. A Ucraïna, possiblement, respon Corina. "Podria ser director de qualsevol cadena", replica el seu càmera i amic Enrique, que realment no el veu ocupant un despatx. "Era un periodista de carrer, sempre observant".