Rècord històric de CO₂ en l'atmosfera

El diòxid de carboni, CO₂, és un dels principals gasos d'efecte hivernacle i com a conseqüència un dels actors principals del canvi climàtic. A pesar de les advertències de la comunitat científica, la concentració d'aquest gas no para de créixer, fet que pot afavorir una major proliferació de fenòmens climàtics extrems. L'observatori de referència, que té la sèrie instrumental més antiga del món, concretament des de l'any 1958, es troba a Mauna Loa, un dels volcans de Hawaii a més de 4.000 metres d'altitud.

Registres de rècord

De febrer a març, s’han registrat dos rècords que il·lustren el creixement de la concentració de CO₂. D’una banda, el 28 de febrer, es registrà un valor de 422,88 parts per milió (ppm), un màxim mai assolit amb anterioritat. Suposa un augment de més de tres unitats respecte de l'any passat i la constatació d'una tendència a l'alça amb el valor de fa deu anys.

Si ens fixem en la mitjana setmanal, entre el 26 de febrer i el 4 de març, es baté el rècord anterior, de finals d’abril del 2021. Això suposa superar per primera vegada el llindar de les 420 ppm, concretament amb un valor de 421,91 ppm. A més, s'ha de tindre en compte que el pic de presència de CO₂ en l’atmosfera es produeix entre abril i maig i, per tant, no seria estrany que enguany es superara novament aquest rècord.

Per què es produeix aquesta evolució mensual?

Charles David Keening fou la persona que començà a mesurar a Mauna Loa la quantitat de CO₂. Fins a aquest moment es pensava que la concentració d’aquest gas estava sotmés a una gran variabilitat. Amb l’inici de les mesures, s'observà una evolució mensual que amb un mínim al voltant de setembre i octubre i un màxim al maig. A aquesta variabilitat mensual, se li suma un augment anual més continuat lligat a la crema de combustibles fòssils.

Per la tardor, les fulles dels arbres cauen a terra i, amb ajuda de microorganismes, es van descomponent. En aquest procés, els microorganismes vius respiren i produeixen CO₂, fet que provoca un augment constant de diòxid de carboni al llarg de l'hivern. Per primavera, es reverteix la situació: les fulles tornen als arbres i el procés de fotosíntesi actua com a un absorbidor de CO₂ en l’atmosfera. És al maig quan es produeix el punt d’inflexió en la dinàmica de les plantes i quan observem aquests pics en la concentració registrada.

Tot i això, a l’hemisferi sud, el procés de fotosíntesi passa a l'octubre. Aleshores, no caldria esperar que els efectes es contrarestaren? Doncs no, la mescla d’aire entre hemisferis en l’atmosfera és lenta i, per tant, fent les mesures en l’hemisferi nord no s’observen repercussions d’aquests processos d’altres latituds. Un altre factor a tindre en compte és que la superfície de terra a l’hemisferi nord és més gran i, en conseqüència, tenim més superfície boscosa.

Evolució ascendent des que es tenen registres

L’evolució de les dades des del 1958 mostren l’augment ininterromput de la quantitat d’aquest gas a l’atmosfera. Malgrat el que es puga pensar, la presència de diòxid de carboni en l’atmosfera és necessària en el paper termoregulador de la Terra. Per una part absorbeix part de la radiació ultraviolada provinent del Sol, fet que evita que arribe a la terra, però també, es calfa i reté la calor emesa per la superfície terrestre. De fet, l'efecte hivernacle és necessari per al desenvolupament de la vida tal com la coneixem. El problema radica en l'emissió en excés de CO₂ generat per l'activitat humana.

Sense unes mesures clares cap a la disminució d’emissió per part d’humans de diòxid de carboni a l’atmosfera, aquesta tendència continuarà en alça, registrant nous màxims i amb una contribució clara en l’augment del calfament global.