Què és l'ajust glacial isostàtic?

El gener del 2025, un equip de científics espanyols de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya i de l’Institut de Ciències del Mar descobriren voluminoses columnes de metà en forma de gas que emergien del fons de l’oceà austral, en la perifèria de la regió antàrtica. Columnes similars, que posen en alarmant compromís la lluita contra el canvi climàtic, ja havien sigut prèviament albirades a l’Àrtic. Així mateix, estes fuites de gas són una conseqüència d’un procés més important que es desenvolupa al llarg de milers d’anys: és un ajust glacial isostàtic.

Fa 16.000 anys, l’última glaciació va cobrir de gel vastes regions de l’hemisferi nord. En una primera fase, coneguda com a depressió isostàtica, el pes exercit sobre el continent per estes gruixes capes durant milers d’anys, va provocar un afonament de l’escorça terrestre.

A continuació, el desgel progressiu dels glacials en els anys posteriors, donà lloc a una segona fase, el rebot postglacial. En esta fase, la relaxació de la pressió sobre el continent comporta una reelevació del terreny. El rebot involucra una sèrie de conseqüències, tant directes com indirectes, sobre el territori.

D’una banda, regions com l’Escandinàvia encara hui continuen alçant-se a mesura que el gel es va fonent des de l’última glaciació, a un ritme d’uns mil·límetres a l’any. A Suècia, el llac Mälaren era part del mar Bàltic, però l’elevació va acabar per separar-lo i el va convertir en un llac al voltant del segle XII. La mateixa glaciació va afectar Escòcia, però no el sud d’Anglaterra. Com a conseqüència, les zones del nord de la Gran Bretanya continuen elevant-se, a una velocitat d’un mil·límetre a l’any i causen, per contra, un afonament en la part sud de l’illa de mig mil·límetre cada any. Es preveu que este fet hi provoque inundacions en un futur. 

D’altra banda, la desaparició de les glaceres pot també desencadenar processos secundaris, com ara les fuites de metà mencionades adés. En efecte, enterrat sota capes i capes de sediments marins, existeixen acumulacions de metà en forma d’hidrats sòlids. Les condicions de baixa temperatura i alta pressió garanteixen que es mantinguen en eixe estat durant llargs períodes de temps. No obstant això, la disminució de l’estrés causada pel desgel es tradueix en una alteració de les condicions d’estabilitat, la qual cosa provoca la conversió del metà a forma gas, que s’allibera a través de fissures en l’escorça terrestre.

Així mateix, una part d’eixe metà escapa a l’atmosfera. El metà té entre vint i quaranta vegades més capacitat d’efecte hivernacle que el diòxid de carboni, fet que suposa una acceleració del calfament global i del subseqüent desgel de les glaceres. Es tracta, doncs, d’un cicle que es retroalimenta al llarg de segles. Els investigadors que descobriren les columnes de metà estimen que l’àrea conté al voltant de 24 gigatones de metà en forma d’hidrats, que si arriben a l’atmosfera tindran conseqüències irreversibles per al canvi climàtic.

L’escorça terrestre manifesta un comportament oscil·latori, com si d’un moll gegant es tractara. Este moviment, encara que lent i subtil, té importants conseqüències que no han de passar desapercebudes.