Doctor Peset Aleixandre, l’enemic de les pandèmies que va ser executat per Franco

Article publicat originalment en castellà a La Vanguardia.

La sentència a mort per “rebel·lió”, dictada el març de 1940, va executar-se a les sis de la vesprada del 24 de maig de 1941. El doctor Joan Baptista Peset Aleixandre moria pels trets d’un escamot d’afusellament en el tristament conegut com El Terrer de Paterna, València. De matí havia operat un company de presó d’una hèrnia. Amb la seua execució, el franquisme s’alliberava d’un altre home lleial a la República que no havia comés cap delicte. Però amb la seua mort, amb només cinquanta-cinc anys, desapareixia un dels metges i científics més reputats d’Europa en la lluita contra les pandèmies.

Peset era un investigador únic al camp de l’epidemiologia i virologia, pioner en l’elaboració de vacunes com la que va aconseguir contra el pneumococ, responsable de les complicacions pulmonars de la grip de 1918, en col·laboració amb els doctors Colvée i Rincón de Arellano. Va estar a l’avantguarda a Espanya en els treballs de camp per la detecció, contenció i anàlisi d’infectats per bacteris o virus. Els seus articles en aquest terreny tenen plena vigència en la manera com s’està actuant contra la pandèmia del coronavirus.

Peset va desenvolupar una vacuna contra el bacteri responsable d’algunes de les complicacions greus de la grip de 1918

El doctor Peset, que va llicenciar-se amb només vint-i-dos anys a València, era un científic tenaç i apassionat per la seua faena, i solia definir-se com “un home de laboratori”. Membre d’una família d’àmplia tradició al camp de la medicina, va voler estar al dia dels avanços a Europa contra les pandèmies que a començaments del segle XX delmaven de manera regular la població pels brots i per les roïnes condicions higièniques de les ciutats.

Una de les seues obsessions va ser la manera d’afrontar la febra tifoide. Quan va ser cap de laboratori bacteriològic de Sevilla, on en 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia en la universitat d’aquesta ciutat, va ser comissionat per estudiar a París la vacuna ideada per Hyacinthe Vincent i, en tornar, va començar a elaborar-la al laboratori andalús amb la finalitat d’iniciar les primeres campanyes de vacunació per la província.

Quatre anys després va ser nomenat catedràtic de Medicina Legal de la Universitat de València i va reprendre aquesta activitat de recerca. El seu paper va ser determinant al llarg de les epidèmies que van patir-se a Xest (1916) i Torrent (1917). “Ens podem fer una idea de la magnitud d’aquesta feina pel fet que va ser condecorat dos voltes pel govern espanyol”, assenyala Felip Martínez Monzón, del Departament d’Història de la Ciència i la Documentació de la UV, en la biografia que va elaborar del doctor Peset. “I no només això: Vincent, creador de la vacuna, va referir-se a ell com l’apôtre de la vaccination, i en 1918 va ser convidat a fer una conferència sobre la vacunació antitífica a la Facultat de Medicina de París, tot mentre va ser nomenat membre honoris causa de la Société de Thérapeutique”.

La doctora Carmen Barona Vilar, en la seua obra Las políticas de salud: la sanidad valenciana entre 1855 y 1936, editada per la UV en 2006, relata que, quan van detectar-se els brots de Xest i Torrent, “allà van desplaçar-se els doctors Peset Aleixandre i Torres Balbí, per arreplegar i analitzar-ne mostres de sang de malalts residents en punts distants de la població i els resultats dels quals van ser demostratius de febra tifoide”.

L’autora recalca que la seua recerca va trobar l’origen del brot, la presència de colibacils en l’aigua d’abastiment de la població. “La confirmació del diagnòstic de febra tifoide va fer que se n’oferira de manera sistemàtica i gratuïta la vacuna a tot el veïnat”. Aquesta estratègia d’actuar amb energia sobre el terreny als brots va repetir-se a Bunyol en 1918 i en els de Beniarrés i Énguera en 1920.

La seua activitat al llarg de la República li va portar a ser sotmés a dos consells de guerra i a la seua execució

Felip Martínez destaca que no va ser menys important l’activitat que desenvolupà durant l’epidèmia de grip de 1918 a Espanya en aconseguir una vacuna contra el pneumococ, microorganisme que havien identificat en tots els casos més greus i que era el causant de les complicacions respiratòries de la malaltia. El seu paper en aquesta crisi sanitària també va ser ben valorat entre la comunitat mèdica, com ho acredita l’opinió de Fernando Rodríguez Fornos, clínic de prestigi i catedràtic de la Facultat de Medicina de València, que considerava que les investigacions de Peset sobre la grip eren les que s’havien fet «amb més rigor i serietat científica» de tot l’estat, a més de ser les que estaven «amb més harmonia amb allò que la clínica ensenya».

Els seus articles científics van ser publicats en les revistes més prestigioses de l’Europa del seu temps, com la francesa Bulletin de l’Académie Nationale de Médicine o l’alemanya Chemisches Zentralblatt, i citats en textos com la toxicologia química de León barthe, professor de l’assignatura a Bordeus, el tractat de química toxicològica del seu mestre Ogier o el tractat de medicina legal dels espanyols Lecha Martínez i Lecha Marzo.

La vesprada del 24 de maig de 1941, Peset va ser afusellat, però de matí encara havia operat d’una hèrnia un presoner

Peset era també un home d’arrelades conviccions polítiques. Va ser militant d’Acció Republicana i, més endavant, d’Esquerra Republicana, ambdós partits fundats per Manuel Azaña. Com a president d’Esquerra Republicana a València, va ser candidat del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936, resultant elegit diputat en les llistes obertes a les Corts espanyoles per València. El 26 de maig de 1935 participà en el multitudinari míting de Manuel Azaña a València, al camp de Mestalla, que va reunir a setanta mil persones.

Durant la República va ser rector de la Universitat de València i durant la Guerra Civil va prosseguir amb les seues tasques humanitàries, ajudant igualment a perseguits per les milícies a la zona republicana, arribant a refugiar a persones a la seua pròpia casa, la qual cosa va ser exposada al juí, però de res li va servir. Va ser comissari civil de l’Exèrcit, inspector dels hospitals de guerra i responsable de diversos hospitals, treballs que va compaginar amb la seua tasca com a diputat.

Després de la guerra, a través d’una ordre publicada el 29 de juliol de 1939, el doctor Peset, com altres molts docents i investigadors, va ser apartat de la seua càtedra per ser “pública y notoria la desafección [...] no solamente por sus actuaciones en las zonas que han sufrido la dominación marxista, sino también por su pertinaz política antinacional y antiespañola en los tiempos precedentes al Glorioso Movimiento Nacional”. Va estar sotmés a dos consells de guerra el març de 1940. Al primer, per “auxili a la rebel·lió”, davant la denúncia feta pels metges falangistes Francisco Marco Mercenario, Ángel Moreu González-Pola (que més endavant va arribar a catedràtic d’Oftalmologia de la Universitat de Santiago) i Antonio Ortega Tena, i va ser condemnat a mort recomanant, no obstant això, en la mateixa sentència la commutació per una pena de reclusió de trenta anys i un dia.

Dos dies després d’emetre’s, el delegat provincial de Sanitat José Rosa Meca –antic membre de Renovación Española i president del Col·legi d’Odontòlegs– va reclamar un nou judici, enviant-li a l’auditor de guerra el text d’una conferència que el doctor Peset havia impartit en 1937 en la qual criticava la sublevació qualificant-la com una resposta inadequada dels que no havien acceptat que havien perdut les eleccions, aconseguint una segona sentència on no hi havia cap recomanació de gràcia.

Va tindre lloc una àmplia campanya en favor de l’indult, en la qual participaren prestigiosos científics de tota Europa i fins i tot l’arquebisbe de València, Prudencio Melo, però Francisco Franco, que va tindre damunt la taula la possibilitat de commutar la pena, no va fer res, la qual cosa traduïa el seu interés en què fora executat. D’aquesta manera, el franquisme matava una de les ments més brillants de la ciència espanyola, un pioner en la recerca epidemiològica, un professor de prestigi i un innovador en la salut pública que, de ben segur, en cas de no haver estat executat, hauria continuat les investigacions per preparar al país i la ciutadania contra futures epidèmies com la que estem vivint.