La violència obstètrica, una assignatura pendent per a Espanya

Consulta l’article original al web de l'Agència SINC.

Maltractament físic, humiliació i abús verbal, procediments mèdics coercitius o no consentits, no obtindre un consentiment informat, negativa a administrar medicaments per al dolor, manca de cura en l'atenció o violacions greus de la intimitat són algunes de les accions descrites com a violència obstètrica en 2014 per l'Organització Mundial de la Salut (OMS).

Encara que no hi ha consens global sobre aquesta realitat, l'Observatori de Violència Obstètrica d'Espanya la defineix com «el desconeixement de les necessitats emocionals de la mare i del bebé en qualsevol moment de l'embaràs, del part i del puerperi immediat, així com de l'autoritat i autonomia que la dona té sobre la seua sexualitat, el seu cos i els seus bebés i les postures, ritmes i temps que requereix el part per a desenvolupar-se amb normalitat».

El nostre país sembla tindre alguna dificultat amb la salut pública i el respecte als drets humans en la violència obstètrica. Almenys, d’acord amb el Comité de Nacions Unides per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW), que va instar el febrer passat Espanya a indemnitzar una dona per les diverses situacions patides durant el part.

És més, un recent treball publicat en l’International Journal of Environmental Research and Public Health revela com l'obtenció d'informació per a les dones i la sol·licitud del seu consentiment informat amb prou feines es practica en el nostre sistema sanitari.

Els resultats, que analitzen més de 17.500 qüestionaris realitzats entre gener de 2018 i juny de 2019, mostren que el 38,3% de les mares va percebre haver patit violència obstètrica; el 44,4% va percebre que s'havien sotmés a procediments innecessaris o dolorosos, dels quals el 83,4% no van ser acceptats en un consentiment informat.

«La situació actual a Espanya sobre la violència obstètrica és preocupant. En la nostra investigació detectem que poc més del 38% de les dones enquestades van percebre haver rebut violència obstètrica, però sospitem que aquest percentatge pot ser major», explica a SINC Desirée Mena Tudela, investigadora del departament d'Infermeria de la Universitat Jaume I.

«En tractar-se d'una eina informàtica, les dones amb un nivell socioeconòmic, acadèmic i cultural baix no han pogut accedir a respondre el qüestionari», continua Mena. «I, d’acord amb la literatura científica, justament aquestes dones pateixen més violència obstètrica. Per tant, podríem estar veient només la punta de l'iceberg».

El punt de mira en els ginecòlegs

María Teulón González, cap de Servei de Ginecologia i Obstetrícia a l'Hospital Universitari de Fuenlabrada, admet que els professionals estan preocupats amb la violència obstètrica i que se'ls responsabilitze d'ella.

«La definició i el concepte no és clar, ja que a vegades s'aplica al pla emocional i altres vegades al físic. Nosaltres intentem abordar-los tots, però a vegades és molt difícil atendre un part sense violar uns certs aspectes de la genitalitat, la privadesa, la intimitat o les emocions», afirma.

«La nostra intenció és fer el nostre treball tan bé com siga possible i que el resultat final siga que una mare tinga un nounat en les millors condicions», afegeix Teulón. «El problema és que es té una idea molt idealitzada d'un part i la imatge que se’n dona no sempre és real. És veritat que és un moment preciós, però a vegades per aspectes mèdics no és ideal en absolut: la dona entra en una situació de vulnerabilitat, els procediments a vegades són arriscats i d'emergència i el primer és salvar les vides», subratlla.

Causes de la violència obstètrica

La violència obstètrica sembla estar molt estesa a tot el món, amb xifres que oscil·len, en funció dels estudis, entre el 18,3 i el 75,1% en països com Etiòpia. En 2019, la revista The Lancet va publicar un article sobre el maltractament durant el part en quatre països de baixos ingressos: Ghana, Guinea, Myanmar i Nigèria. En el treball, més d'un terç de les dones d'aquests territoris van patir maltractaments durant el part. Les més joves i menys instruïdes corrien major risc.

Així, el maltractament físic i verbal durant el part va assolir el seu punt màxim entre els 30 minuts anteriors i els 15 minuts posteriors al part. A més, cal tindre en compte que la falta de respecte i aquestes situacions d'abús durant el part es relacionen amb depressió postpart, d’acord amb una investigació realitzada al Brasil al setembre de 2019.

Com indica Mena, el seu origen és multifactorial. «En primer lloc, té un caràcter estructural. És a dir, es troba incrustada en la nostra organització política, econòmica i sanitària. Partint des d'ací, es preveu un ardu treball per a combatre-la».

«És important formar els futurs professionals en aquesta visió crítica amb la violència obstètrica i bandejar la normalització que actualment existeix al voltant d’unes certes intervencions obstètriques obsoletes, com la maniobra kristeller, episiotomia de rutina, separació de la mare i el bebé, etc.», valora la investigadora.

Violència obstètrica i coronavirus

En l'últim any la pandèmia també ha influït a l'atenció a l'embaràs i el part. «Ha afectat sobretot durant els primers mesos. Hi havia molta incertesa, per la qual cosa es va intentar ser molt caute. Per això es van separar a les mares de les seues parelles durant el part i als bebés dels seus progenitors. Però va ser per pura ignorància del que podria ocórrer», indica la ginecòloga.

«A mesura que vam anar acumulant experiència i veient que en realitat no passava res, allò es va anar modificant. És cert que, com que l'assistència als hospitals està molt restringida, les parelles segueixen sense poder viure el control de l'embaràs. Això està creant molta controvèrsia, quan en realitat és una mesura que s'ha pres amb pacients de tota mena per a minimitzar els contagis en els centres”, diu Teulón.

Tanmateix, el que sí s'ha intentat és que en la vivència del part, en ser un moment tan únic en la vida d'una família, s'interferisca el menys possible. Així, ara les parelles poden entrar al part i estar tota l'estona amb les dones. El que no està permés és que els familiars vagen a conéixer els nounats.

L'especialista no està d'acord a anomenar aquesta situació excepcional violència obstètrica —tal com alguns experts han declarat—, ja que ara mateix als hospitals hi ha molts pacients passant per procediments molt greus que no poden comptar amb cap acompanyament: «Les pacients que operem d'un procés oncològic estan soles a la seua habitació i això és molt dur també».

«Això de les parelles i els parts és important, però no se'ns pot oblidar que la covid-19 influeix en tota la resta. Que la pandèmia ha canviat l'atenció de moltíssims pacients», manté la ginecòloga de l'Hospital de Fuenlabrada.

Com millorar aquesta situació a Espanya

A hores d’ara hi ha una gran varietat d'iniciatives per a intentar que el part s’assistisca en un context més o menys hospitalari però amb la màxima intimitat. «Els especialistes hem fet un esforç brutal en els últims anys per adaptar-nos i humanitzar l'atenció. Nosaltres no tenim cap intenció de violentar als nostres pacients, tot el contrari», confessa Teulón.

I, què es pot fer per a millorar aquesta situació al nostre país? «Un pas és que els ginecòlegs assumim això com un problema, perquè si no ho fem, no se solucionarà. És una qüestió amb la qual no estem còmodes; es posa en dubte la nostra professionalitat i això ens fa mal», diu l'especialista. «Després, continuar millorant la humanització en la nostra assistència i anar amb compte dels xicotets detalls».

Per descomptat, les dones sempre tenen dret a decidir en el seu part, «però també és necessari que s'entenga que un part és un procediment que té riscos i que, a vegades, l'emergència o els imprevistos fan que l'atenció no siga tan excel·lent com ens agradaria», conclou.

Tres moments clau en la violència obstètrica

Per als experts, en els darrers anys s'ha avançat en matèria de violència obstètrica a Espanya i en el món. De fet, un dels principals avanços ha sigut posar-li nom.

«Això és fonamental, aquest problema està massa arrelat en el sistema com per a negar-lo», afegeix Desirée Mena. «Fins fa poquíssims anys, al que hui denominem violència obstètrica la denominàvem falta de respecte o maltractament en el part. De fet, encara no existeix consens global per a la definició d'aquest terme».

L'especialista subratlla tres moments clau per a l'avanç en aquesta matèria. El primer d'ells, quan en 2019 la relatora especial Dubravka Šimonović va presentar en l'Assemblea General de l'ONU l'informe sobre un enfocament basat en els drets humans del maltractament i la violència contra la dona en els serveis de salut reproductiva, amb especial recalcament en l'atenció del part i la violència obstètrica.

«El segon, l'informe del CEDAW sobre Espanya i, el tercer, sens dubte, la via que ha permés iniciar estudis d'investigació sobre violència obstètrica a Espanya», constata Mena.

CC BY 4.0 - Agència SINC