Directes
Ara en la televisió
INOBLIDABLES
Ara en la ràdio
FÓRMULA TERRITORI (reemissió)

Ressenya: «El emperador de todos los males. Una biografía del cáncer», Siddhartha Mukherjee

Fanny H. Brotons, Doctora en Humanitats

Ressenya
19 d'abril 2021 - 17:12

Durant els seus dos anys de pràctiques en l’especialitat clínica d’oncologia, Siddhartha Mukherjee va escoltar amb freqüència com els pacients que tractava li comunica ven una inquietud que transcendia la seua situació personal: aconseguirà la medicina erradicar el càncer? L’anhel que aflorava en la pregunta va motivar aquest metge de formació a mamprendre l’escriptura d’una història de la malaltia. En aquest llibre, Mukherjee discuteix la narrativa que confiava a trobar una única cura per a totes i cadascuna de les formes adoptades pel càncer. No reconstruiex la història d’un saber lineal i acumulatiu, sinó que presenta un estat de la qüestió del coneixement sobre la malaltia on les troballes tenen tanta importància com els fracassos i els reptes pendents. El seu relat, que comença en l’Antiguitat i acaba al segle XXI, aborda el càncer des d’una triple aproximació: la recerca de les seues causes; l’aplicació de tractaments destinats a assolir la curació dels pacients o, en menor mesura, a pal·liar el seu dolor; i a la popularització de mitjans de prevenció o detecció precoç de la malaltia. La proposta de Mukherjee és tan interessant com inassolible. Però hi ha, almenys, un altre motiu pel qual l’autor té raó en estimar que ha escrit «una» i no «la» biografia del càncer.

Mukherjee afirma que la història del càncer és la història dels pacients. Tanmateix, el seu relat no se centra en l’experiència de les persones diagnosticades amb la malaltia, sinó en les vides i obres de professionals d’àmbits tan diversos com la cirurgia, l’anatomia, la bioquímica, l’epidemiologia, l’endocrinologia, la botànica, l’embriologia, la genètica, la virologia, la indústria farmacèutica, la publicitat i la política. Mukherjee intenta escriure una nova història del càncer a partir de les fonts tradicionals de la història de la ciència i, ja entrat el segle XX, amb algunes aportacions des de la història política. El resultat al qual arriba consisteix, sobretot, en una recopilació dels descobriments sobre l’objecte «càncer» des de diverses disciplines científiques vinculades a la medicina. Mukherjee amb prou feines incorpora descripcions de pacients tractats abans de la segona meitat del segle XX. A partir d’aquest període, les seues descripcions provenen sobretot d’observacions i testimonis orals dels seus propis pacients i, en menor mesura, d’entrevistes a familiars de malalts o a supervivents de llarga durada, així com de casos clínics recopilats per altres metges. Aquestes veus, circumscrites al context clínic estatunidenc, a penes són interpretades per l’oncòleg de formació.

Per a escriure la història de l’experiència dels malalts de càncer, Mukherjee podria haver partit de l’anàlisi d’aquestes fonts –centrades, no en la malaltia sinó en el malat– des de la teoria de les emocions i la cultura material. Les descripcions de pacients que recull al seu llibre es presten a això, ja que, d’un costat, contenen al·lusions a l’entorn hospitalari en què resideixen o al qual es desplacen de manera regular per a rebre consulta i tractament; i, d’un altre costat, al·ludeixen a emocions predominants durant aquest procés, tals com la por, l’ansietat, la melancolia i l’esperança. A més, algunes d’aquestes veus suggereixen que l’experiència del malalt de càncer comporta un distanciament i una transformació respecte a la percepció de si mateix que tenia abans de rebre el diagnòstic. Ara bé, és aquest procés comparable en tots els malalts de càncer d’un mateix període històric? I en el conjunt de malalts de càncer de diferents èpoques? O encara, posseeix l’experiència del càncer certes particularitats respecte a l’experiència d’altres malalties?

Seguint Susan Sontag en el seu llibre La malaltia i les seues metàfores, Mukherjee sosté que la penetració social de determinades metàfores associades al terme «càncer» –sistèmiques en tota la medicina hereva de les ensenyances de Galè, o atòmiques en l’era de la quimioteràpia– condicionen l’experiència de les persones diagnosticades amb aquesta malaltia. Així i tot, manté una postura ambigua envers la historicitat de les formes de pensar i de sentir dels malalts. Són comparables, tal com pretén, les emocions experimentades per Atossa, reina persa de l’Antiguitat que va patir un tumor al pit, i les emocions d’una dona del segle XXI diagnosticada amb càncer de mama? Més encara, és generalitzable l’apreciació del càncer com un enemic que ha de ser envoltat i exterminat? O, per contra, prové de l’apropiació de la semàntica militar –amb termes com «conquesta», «guerra» o «croada»– associada al càncer als Estats Units de la segona meitat del segle XX?

En la primavera del 2011, Mukherjee rebé el premi Pulitzer en la categoria general de no-ficció per una història del càncer en què a penes trobem una reflexió genuïna de l’autor sobre què significa viure amb una o una altra variant d’aquesta malaltia en diferents èpoques i llocs. Futures investigacions haurien de fixar la seua atenció en la historicitat de l’experiència de les persones diagnosticades amb càncer. A tal fi, podrien recolzar en testimonis, cartes, diaris i autobiografies elaborats pels mateixos malalts. Però potser és en unes altres fonts, com històries clíniques, obres literàries i pictòriques, i fins i tot en una relectura de la teoria mèdica que atenguera la informació referida al malalt i no a la malaltia de càncer, on millor s’expresse el caràcter cultural de l’experiència dels malalts. L’ús complementari de totes aquestes fonts podria constituir la base sobre la qual escriure una història del càncer veritablement situada des de la perspectiva del malalt.

ASCLEPIO. Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Fanny H. Brotons, sota llicència CC BY 4.0.

També et pot interessar