Capítol 1. Tots els noms
Encetem nou viatge d’àudio i multimèdia, amb la tercera temporada del projecte #ElMur. Si en l’anterior els llocs eren els protagonistes, ara ens fixem en els personatges, eixos que a vegades s’han de recordar, per a reivindicar-los i que la seua tasca no quede oculta pel pes dels anys de silenci. I en este primer capítol, avancem un tast.
Josep Almudéver, entrevistat quan tenia 99 anys
“Vaig anar a Esquerra Republicana i me van dir: ‘però quina edat tens?’. Pues 17 anys. I me digueren: ‘ves-te’n a casa’. I me’n vaig a casa, però com jo soc nascut a Marsella, soc reconegut com francés. I en Alcàsser vaig dir: ‘feu-me com que he nascut en el 17’. Aní als comunistes, i me digueren: ‘no podem agarrar-te perquè no tenim armes ni puesto a on enviar-te’, i me n’aní als dominicos, que estaven els socialistes i que formaven una columna, i m’agarraren en seguida.”
Josep Almudéver va morir molt poc abans de fer este reportatge, quan tenia 101 anys. I fins al final va lluitar. Però la seua història va començar quan fou, primer, milicià en la Columna Pablo Iglesias, i després, voluntari en les Brigades Internacionals. Estigueren compostes per voluntaris de més de cinquanta països. I lluitaren en la defensa de Madrid, en les batalles del Jarama, Belchite, Terol i l’Ebre. I en un batalló d’italians estigué Almudéver, que va nàixer a Marsella, encara que tota la vida es va considerar del poble d’Alcàsser.
Almudéver se’n va amb els altres brigadistes, però torna a Espanya, i, quan acaba la guerra, passa totes les penúries dels vençuts: intenta fugir pel port d’Alacant, passa pel camp de Los Almendros i arriba a l’infern d’Albatera. L’arqueòleg Felipe Mejías ens conta com avança la seua investigació en este lloc negre de la repressió.
Després va vindre l’exili a França i l’oblit. Fa tan sols uns mesos que Almudéver va morir, ja centenari, després d’una intensa lluita per recordar, de convertir-se en un lluitador incansable de la paraula, anant als instituts a contar la seua història. L’últim brigadista viu fou soterrat amb la bandera republicana.
Fou un advocat i polític vinculat a Castelló que, quan la guerra va esclatar, va organitzar una de les primeres columnes de milicians, que porta el seu nom. Fou desterrat a Alcalà de Xivert, i amb l’alcalde de Morella Matías Sangüesa, un altre dels protagonistes de la nostra sèrie, va fundar la delegació d’Esquerra Republicana.
“Va ser junt al meu avi impulsor d’Izquierda Republicana al País Valencià, amb José María Lloria i alguna gent més, una parella de germans d’Alcalà de Xivert... Van ser els que pràcticament de no res i en temps fulminant van bastint una xàrcia molt potent i varen aconseguir guanyar eleccions de manera arrolladora.” Jordi Tàrrega Sangüesa, net de Matías Sangüesa
Tan sols uns dies després de l’alçament dels traïdors a la República, per tota Espanya s’organitzen milícies de voluntaris. Són les anomenades columnes, que s’enfronten als militars professionals i a les tropes africanes, sense preparació militar, amb poca organització i pràcticament sense armes. I ixen cap a Terol, a on estan els feixistes. Segons l’escriptor i editor Rafa Arnal: “Casas Sala organitza una columna de republicans que van a parar al front de Terol i n’hi ha gent que s’oposa a que vagen guàrdies civils, però el governador de València pensa que han d’anar guàrdies, i eixa és la gran trampa, els guàrdies han tingut contacte amb els franquistes, i afusellen a la mitat, anaven venuts… Són dies tràgics, els traïdors van infiltrats des de l’eixida”.
Casas Sala no fuig i s’enfronta a l’escamot d’afusellament a La Puebla de Valverde. Allí, en la fossa comuna, està encara soterrat. Les seues últimes paraules van ser: “Visca la República”.
Maçó, com Casas Sala, però d’Alacant i socialista. Rodolfo Llopis fou president en l’exili de la II República. Va morir a França en 1983. Fou diputat pel PSOE durant tota la República i director d’ensenyança primària. Ell fou conegut per haver construït escoles per tota Espanya, perquè, per damunt de tot, fou mestre. Recuperem una gravació històrica de l’any 66, registrada des de Ràdio París.
I una miliciana que també va estar en el front de Terol, en este cas amb la mítica Columna de Ferro, fou María Pérez, la Jabalina. María era una jove arribada al Port de Sagunt, una ciutat creada al voltant de la siderúrgia. Un lloc a on arribaven emigrants en grans onades buscant faena i oportunitats, i que havia crescut sense orde ni concert, sense escoles, sense consultoris mèdics, sense clavegueres... Però, això sí, a on els sindicats i la lluita obrera es van desenvolupar de seguida.
“L’aspecte sindical i de lluita obrera en el Port, ve d’antic, de quan no hi havia sindicats, hi havia bosses de resistència, secretes… Amb Manuel de Sota va haver una situació que van despedir a tots, a centenars i centenars, i van entrar un a un, i feien: este sí, este no… Hi havia aleshores una lluita sindical de veritat. I poc a poc van guanyant drets, condicions de treball, que eren mortals... Els horaris eren de 12 hores, 7 dies a la setmana, això passava a tota Espanya. Ja quan estaven més legalitzats els sindicats, ja és distint. Al voltant de la República és quan a Sagunt i al Port hi ha un ambient absolutament dislocat...”
I des del Port de Sagunt, María, que milita en les joventuts anarquistes, ix amb la Columna de Ferro per a lluitar a Terol. Però està tan sols uns dies: és ferida de seguida, i ahí s’acaba la seua aventura bèl·lica. María és acusada, en un simulacre de juí, de crims que mai va cometre, en tan sols uns dies d’aventura al front. I dona a llum en la presó, i el seu fill desapareix. I és condemnada a mort. I afusellada en el camp de tir de Paterna.
L’alcoià Paco Aura va sobreviure a l’infern del camp de Matthausen més de quatre anys. I va convertir-se, ja vell, en un activista, en un protagonista de la memòria viva de tants espanyols que estigueren en els camps de concentració i extermini nazis. Amb la paraula, els va combatre fins al final.
Arxiu de RTVV
“S’entrava per la porta, però se n’eixia pel funeral del crematori. Allí no hi havia altra possibilitat de sobreviure, més que el terror continu de cada dia, la cantera o els treballs que estaven preparats per als presos” Paco Aura, supervivent de Matthausen
Paco va morir fa tres anys, quan li faltava molt poc per a complir el segle. Esta és l’última ocasió en què vam poder escoltar-lo, en la inauguració d’un pont en el seu poble amb el seu nom…
Arxiu de RTVV
També tindran espai en “Els noms de la memòria” els que lluitaren contra el franquisme en l’última etapa de la dictadura. I passarem una estona amb la família de sindicalistes Montalbán-Moya. Amb ells parlarem de com foren tots eixos anys en què el desenvolupisme econòmic es combinava amb la major de les repressions.
Entre les primeres defenses de la República enfront dels sublevats va estar l’heroica a les portes de Madrid, amb un esforç titànic perquè no entraren els feixistes. I darrere d’eixa lluita que va salvar la capital estava el general Vicente Rojo, de la Font de la Figuera, l’artífex del: “no pasarán”.
Fidel a la República, encara que ell mateix es va definir com a catòlic, apostòlic i romà. De Rojo ens ha arribat esta gravació en la qual fa una crida als sublevats per a arribar a una entesa que possibilitara la pau.
“En esta noche, como en todas, el general Rojo se dispone a cumplir con su deber, y su deber es hablar a sus compatriotas como español y como jefe militar. Como español, para mostrar a los de la otra España una verdad que no ignoran, pero que han encontrado, hasta hoy, teñida de sectarismo. Y como jefe militar, para recordar a los que hayan podido olvidarlo mostrar donde se halla, en estos momentos difíciles para España, el deber.”
Rojo, el general que volia la pau, es va exiliar a França, l’Argentina i Bolívia. Va tornar a Espanya en 1957, i fou jutjat per auxili a la rebel·lió.
De pioneres del moviment feminista també parlarem. Com l’antifeixista Pilar Soler, amb una biografia marcada per la guerra, la presó i l’exili a França. Pilar va donar a llum la seua filla en la presó del convent de Santa Clara de València, en condicions infrahumanes. Tan bon punt va eixir, va passar a la clandestinitat i va haver de fugir de la policia travessant la frontera amb una identitat falsa. Als anys setanta va tornar, i va dedicar la resta de la seua vida a defendre els drets de les dones. Va morir, ja molt major, fa quinze anys. Rescatem esta entrevista de l’arxiu de RTVV.
Pilar Soler (Arxiu de RTVV)
I una altra valenciana que cal no oblidar: la professora republicana Alejandra Soler. Va pertànyer a la FUE, la Federación Universitaria Escolar. En acabar la guerra, com no podia ser d’una altra manera, l’exili: Alejandra va fugir a Rússia, i fou mestra de xiquets espanyols refugiats a l’URSS. Durant la batalla de Stalingrad va salvar els seus 14 alumnes. També va tornar als anys setanta a Espanya, a on va morir a punt de complir els 104 anys, convertint-se en l’última etapa de la seua vida en una referència del feminisme.
Alejandra Soler (Arxiu de RTVV)
Florencio Pla, la Pastora, el maquis hermafrodita, i la primera regidora (amb només 17 anys) de l’Ajuntament d’Alacant Marina Olcina, també tindran capítol propi en esta nova temporada d’#ElMur. Són dotze noms, dels quals parlarem en els pròxims capítols, d’hòmens, de dones, uns més coneguts i altres menys…, moltes històries de memòria que pensem que han de ser recordades.
Això és la versió web del capítol 1 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Tots els noms”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes.
La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.
En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.
La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.
