Capítol 10. Rodolfo Llopis, una vida entre la pedagogia i la política

En els últims anys diversos estudis, la publicació de la seua biografia i un documental, a més d’algun homenatge aïllat, recuperen el nom d’este mestre, polític, diputat a les Corts Generals, director general d’Ensenyança, president de la República en l’exili i secretari general del Partit Socialista durant vora trenta anys. Què podem dir de Rodolfo Llopis? La seua és una vida plena de compromisos i responsabilitats, d’il·lusions i projectes; i, sempre, jugant entre la política, com un instrument per a fer-los realitat, i l’educació del poble, com a punt de referència. Llopis Ferrandis va nàixer un llunyà 27 de febrer de 1895, a Callosa d’en Sarrià, a la Marina Baixa; el mateix any que el músic valencià José Iturbi i que una altra figura clau també durant la Guerra Civil Espanyola, Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

Gravació realitzada l’any 1966 per Rodolfo Llopis en Ràdio París durant un homenatge a Francisco Giner de los Ríos. Font: Projecte “Devuélveme la voz” / Universitat d’Alacant

És la veu de Rodolfo Llopis Ferrandis. La gravació correspon a una de les habituals intervencions radiofòniques que feia el callosí en Ràdio París, durant el seu exili d’Espanya, en una conferència sobre l’educació en la Segona República i l’homenatge que es va fer al creador de la Institució Lliure d’Ensenyança, Francisco Giner de los Ríos. Una figura i una institució que marcarien la vida de Llopis. Estes gravacions hui es poden escoltar en els arxius oberts de la Universitat d’Alacant gràcies al projecte “Devuélveme la voz”. En una d’estes gravacions el callosí ens relata una conversa entre Giner de los Ríos i Joaquín Costa de principis del segle XX: “Don Francisco, España no tiene remedio, -le decía Joaquín Costa-. No, Joaquín, no... Es que España no tiene remedio, y esto es un desastre; no hay manera de mejorar España. Este país necesita -decía Costa- un hombre, un cirujano. Y don Francisco le decía: No, Joaquín, España no necesita a un hombre providenciado, lo que necesita es un pueblo, ¡un pueblo! Y hay que hacer ese pueblo, y ese pueblo hay que hacerlo en la escuela”. 

Rodolfo naix a Callosa d’en Sarrià, baix les serralades de Bèrnia i del Ponotx, entre els rius Algar i Guadalest, i davant la mar, la d’Altea i Benidorm. Era el tercer dels fills de Filomena Ferrándiz i Manuel Llopis, sergent de la Guàrdia Civil i caporal del destacament que hi havia al poble, com ens conta José María Forner, professor d’Història en l’IES de Callosa que porta el nom de Rodolfo Llopis: “Ell va nàixer en la caserna, en la casa quarter de la Guàrdia Civil, que en aquella època estava apegada a l’església; ja no es conserva, però sí que queden fotos de Llopis quan torna de l’exili en 1976 en el carrer, just enfront d’on estava eixa casa”. 

Quan va arribar al poble com a professor, va començar a estudiar la història local i les seues figures, i a Forner el va fascinar la biografia de Llopis. En la seua etapa com a director del centre, va proposar batejar l’institut amb el seu nom: “Fins a eixe moment l’IES es dia de Callosa d’en Sarrià, no tenia un nom propi i ho vaig plantejar al consell del centre, i els va paréixer bona idea i s’aprovà; i, després, també es va aprovar al Consell Escolar Municipal, i ja des de l’any 2018 l’institut es diu Rodolfo Llopis en homenatge a ell per la tasca educativa que va fer”.

El pare de Rodolfo Llopis s’allista en l’Exèrcit per a poder ascendir i esclata la guerra a Cuba a on el destinen. Llopis només té un any, i la família se’n va a viure a Alacant, al carrer de Juan de Herrera, un pis humil prop del Mercat Central de la ciutat, a on subsistiran amb el sou que guanya la mare en la veïna fàbrica de tabac, un espai transformat hui en centre cultural i rebatejat com “Las Cigarreras”. Ací estudia amb diversos mestres i centres, religiosos i públics, i obté el títol de mestre amb només 17 anys. 

Després tornarà el pare, que es fa administrador de finques, i al cap de poc de temps, l’any 1911, la família Llopis es trasllada a viure a Madrid. Allí el jove mestre continua la seua formació i es prepara. Comença a col·laborar com a periodista en rotatius madrilenys, i obté una beca per a anar a formar-se a França. A la tornada, ingressa en l’Escola Superior de Magisteri, de recent creació, per a ser mestre de mestres; i ho fa amb el número u de la seua promoció. És, en eixos anys, quan prendrà contacte amb la ILE, la Institució Lliure d’Ensenyança.

Però Llopis no perd mai la vinculació amb el poble. Anys després, quan és director general d’Ensenyança, es preocuparà per dotar Callosa d’escola, un edifici que, hui en dia, encara continua fent les mateixes funcions: “Durant els dos anys que ell estigué en el càrrec, va aconseguir construir nou mil escoles i escolaritzar quasi a mig milió de xiquets. No aplegà a completar perquè vingueren les eleccions de 1933 i guanyaren els partits de centredreta, i ja la política educativa va prendre un altre rumb. Però els dos anys que estigué les xifres són espectaculars: en dos anys ¡nou mil escoles i mig milió de xiquets escolaritzats!”, destaca Forner. En l’actualitat un carrer de Callosa, molt prop del centre escolar que va construir, porta el seu nom.

“Encara es conserven a Callosa les escoles de la República que es van construir en eixa etapa de 1931-1933, en funcionament com a centre escolar d’infantil” José María Forner - Professor d’Història. IES “Rodolfo Llopis”

Eixa vinculació de Llopis amb la seua terra també la descriu el seu fill, Rodolfo Llopis Boyé, que va morir al novembre de 2020, en unes declaracions que recuperem del documental “La conducta del mestre”. Fito, com li diuen familiarment al fill de Llopis, i també mestre, conta com es transformava la cara del pare quan rebien algun paquet de familiars o amics des de la “terreta”: “Llegaban de Valencia o de Alicante, con puerros, con turrón, con hueva, con mojama... Cuando llegaba el paquete creo que había un olor particular de otra parte que no era Francia, que era su tierra, su “terreta”, y lo cogía bajo el brazo diciéndonos: ‘chicos, esto hay que administrarlo, y lo administro yo’. Y de vez en cuando nos daba un trocito de turrón, un pedacito de mojama..., y en los congresos de Toulouse, cuando venían delegados del interior, de Valencia, ¡hay que ver, los acaparaba para hablar en valenciano con ellos!”.

Enllaç al documental "Rodolfo Llopis: la conducta del mestre"

Francesc Picó és el director i coguionista del documental “Rodolfo Llopis, la conducta del mestre”, una producció valenciana que conta amb la participació d’À Punt Mèdia. Professional del sector audiovisual durant molts anys i historiador de formació, Picó perseguia, des de fa temps, divulgar la figura de Llopis i la seua tasca en format audiovisual: “La figura de Llopis crec que és tan poc coneguda com reconeguda. Estem parlant d’un home que ja era un pedagog de prestigi abans de la República i que, com a director d’Ensenyament, va ser el gran reformador, va ser l’artífex, de la reforma educativa més gran que s’ha fet en Espanya, i que fins i tot va servir de model en les reformes educatives d’altres països europeus, com en la França de la postguerra”. L’audiovisual es va estrenar amb gran èxit fa ja uns anys, i gràcies al treball de recerca del documental van eixir a la llum gravacions d’àudio, en cinta oberta, que es van recuperar. Es tracta d’hores i hores de discursos, de parlaments i de classes del mateix Rodolfo Llopis, un material que ara es conserva en l’arxiu de la Fundació Largo Caballero per a la seua anàlisi, conservació i consulta. 

Però, com succeïx en molts casos, abans de la pel·lícula hi va haver un llibre; i, en este, està la biografia publicada per Bruno Vargas, historiador i professor de la Universitat de Tolosa a França, un treball que ha investigat sobre la trajectòria, vital i professional, de Rodolfo Llopis. Les recerques acadèmiques de Vargas se centren sobre el socialisme en la Segona República, l’exili i la transició. Ara per ara, és l’autor del llibre més exhaustiu que es coneix sobre la figura del pedagog i polític callosí, titulat: Rodolfo Llopis. Una biografía política. A més, ha participat en conferències, xarrades i encontres per a parlar tant de Llopis com del socialisme espanyol en l’exili.

En la seua biografia, basada en fonts de primera mà, Bruno Vargas va poder examinar tant els arxius familiars (inèdits fins a eixe moment) com els de la Fundació Pablo Iglesias, l’Institut Gil-Albert i la Biblioteca Gabriel Miró a Alacant, a més de nombroses entrevistes amb militants que van conéixer Llopis: “Antes de hablar de toda la parte del exilio, de los 36 años del exilio, creo que debemos recordar que Llopis fue profesional de la pedagogía, y antes de la política había que hacerse como hombre y profesional. Obtiene una beca y está dos años en Francia, y ahí es donde va a aprender o, al menos, ver qué es la escuela laica y pública, no solo cómo funciona; y, también, leerá los escritos del pensador francés Jean Jaurès. Cuando vuelve a España en 1912, él ya sabe lo que quiere hacer, y se presenta a oposiciones y saca el número uno, y, al cabo de cuatro años, sale con la plaza en Cuenca como profesor de Geografía”. Vargas ens torna a donar ací la clau del següent pas en la trajectòria del callosí.

Escola de la Memòria. “Grans figures del Socialisme Espanyol: Rodolfo Llopis”. Ponències i debat al voltant de la figura de Rodolfo Llopis Ferrándiz, celebrat el 13 de març de 2014 a Madrid. Modera Rafael Simancas, amb la participació de Gaspar Zarrías, Enrique Moral i Bruno Vargas. 

Ens desplacem fins a Conca per a conéixer les passes i els espais per a on va caminar Rodolfo Llopis per esta ciutat, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1996. Van ser uns anys importants per al seu desenvolupament personal, professional i polític, i per a poder analitzar-ho hem quedat amb investigadors i estudiosos de la seua figura al pas per estes terres. 

“A Rodolfo Llopis en Cuenca se le conoce poco y se le asocia sobre todo a que, gracias a él, tuvo Cuenca un edificio precioso que fue la antigua Escuela de Magisterio en la calle Astrana Marín." Clotilde Navarro - Pedagoga

Clotilde Navarro és una reconeguda pedagoga, investigadora i escriptora de Conca que ha publicat, entre altres títols, la Historia de la Escuela de Magisterio en Cuenca, d’a on ha sigut professora titular durant molts anys i a on també ha investigat el pas de Rodolfo Llopis per esta institució. Assentats als peus de l’Ajuntament de la ciutat, baix els seus arcs i a on comença la plaça Major, ens conta com l’any 1919 Llopis es troba amb una Conca fosca, amb poc més de deu mil habitants, molt protegida pels retors i la influència eclesial i tradicional en excés: “Además, se encuentra con una escuela normal muy retrógrada; y él quiso, al ocupar la Cátedra de Geografía, innovar y renovar y tener una cátedra él. Venía formado por las ideas de la escuela nueva y de la Institución Libre de Enseñanza”. Llopis buscava i volia una escola més oberta, més popular i, com ell mateix confessava als futurs mestres que formava: “La escuela es de los alumnos; de ahí el principio de la escuela nueva, donde el centro es el niño, no el maestro, no los contenidos...”, assenyala Navarro.

La vida de Llopis es mou sempre al voltant de l’ensenyança, però els seus estudiosos es debaten permanentment a l’hora de classificar-lo com a mestre o com a polític. Llopis és conseqüent amb les seues idees: millorar l’educació, i la política, com diuen, és l’instrument per a aconseguir-ho: “¿Qué eran antes políticos o maestros o pedagogos? No, es que la política era la manera que tenían ellos para poder llevar a cabo sus ideas pedagógicas y su revolución en la escuela”, ens diu Ángel Luis López Villaverde, historiador i professor de la Facultat de Comunicació a Conca, d’a on també ha sigut degà. Les seues investigacions van dirigides, sobretot, a la Segona República i la Guerra Civil, a més de la Cultura de la Memòria, temes dels quals ha publicat nombrosos escrits i una dotzena de llibres: “Investigando Cuenca durante la Segunda República aparecía una publicación que se llamaba ‘Electra’, el director era Rodolfo Llopis, aunque ya no estaba en Cuenca, y el mismo ‘Electra’ me salió en los papeles de Salamanca como un triángulo masónico que había impulsado Llopis, y cuando vi la prensa de la época ‘La Lucha’ y Llopis también estaba ahí...” .

“Me invitaron para que hablara del Llopis masón, del hermano Antenor; en realidad, él introdujo a los demás, pues la masonería era otra de las facetas que tenían en su idea, porque todos compartían que la verdadera revolución estaba en la escuela” Ángel Luis López Villaverde - Historiador

López Villaverde descobrix la relació del jove Llopis amb la maçoneria, i a este tema dedica la seua conferència quan ingressa, en 2017, en la Real Academia Conquense de Artes y Letras, amb un discurs sobre Rodolfo Llopis i la seua vessant dins de la maçoneria en la Conca dels anys vint. El títol, “Un triángulo al cuadrado en una ciudad plana”, deixa clara la importància del pas del callosí per la ciutat. L’alacantí pertanyia al Gran Orient Espanyol, i també, durant el seu exili, a la Lògia Reconstrucció a Tolosa. Després a la Lògia Franklin Roosevelt a Montauban, les dos organitzades per exiliats espanyols i baix la Gran Lògia de França. 

Enllaç al pdf del llibre.

La manera en què Rodolfo Llopis i els seus companys tenen d’acabar amb les desigualtats, com ens conta el professor López Villaverde, els fa promoure l’associacionisme obrer en la ciutat, i no sols en l’òrbita dels mestres sinó també en general, convertint-se en impulsors de la Societat Obrera L’Aurora, llavor del partit socialista y de la UGT a Conca. Una tasca que van acompanyar amb la creació d’un periòdic anomenat precisament La Lucha, unint la vida periodística a la vida política, igual que l’agermanament maçònic formava part d’una idea conjunta en què difícilment es podia separar si eren més o menys educadors, perquè eixa era la manera que tenien ells de transformar la societat.

 

Professor en l’Escola Normal de Conca, cronista i corresponsal del diari El Sol en la ciutat, regidor en el seu Ajuntament, implicat en la defensa del patrimoni i responsable també de salvar les últimes “Casas Colgadas” de la ciutat, Llopis és una figura que, tot i els pocs anys que va estar a Conca, no podia passar desapercebuda. Per a José Luis Muñoz, degà dels periodistes de Conca, amb més de seixanta anys en l’ofici i d’haver sigut responsable de l’Àrea de Cultura municipal durant molts anys, el descobriment del nom de Llopis va ser també la porta a altres aspectes que desconeixia de la ciutat: “Sentí curiosidad de escarbar en el pasado, y sobre todo temas polémicos, y mirando actas y acuerdos, llega un momento en que aparece el primer concejal socialista del Ayuntamiento de Cuenca, y ese era Llopis”.

“Encontré la primera guía turística de Cuenca, que es del año 1923, y ahí aparece otra vez el nombre de Rodolfo Llopis, que la hace con unos cuantos colaboradores. ¡Pero es que escribe la primera guía turística de Cuenca! José Luis Muñoz - Periodista

El periodista i escriptor de Conca José Luis Muñoz destaca la importància de la tasca de Llopis en eixe moment: “Las casas colgadas tienen un origen medieval y han durado hasta los albores del siglo XX. Se han ido hundiendo todas, y queda una; y el propio Ayuntamiento la quiere derribar. Ahí sale otra vez Rodolfo Llopis con una serie de personas, Aguilar, Benítez, una serie de nombres pujantes en ese momento en Cuenca que organizan una campaña verdaderamente espectacular, digna de hoy día, que consigue que el consistorio frene el proceso de la última casa colgada, que es donde ahora está el museo, por cierto, y uno de los mayores atractivos de la ciudad”. Muñoz va ser qui, des del seu treball dins del Departament de Cultura de l’Ajuntament, va redactar una llista de noms per a proposar-los com a futures designacions de carrers; un reconeixement que, amb el temps, també li va arribar al pedagog i polític alacantí. 

La gravació del documental “La conducta del mestre” sobre la figura de Rodolfo Llopis va fer que el seu fill, Fito Llopis Boyé, viatjara amb l’equip fins a Conca i coneguera, de primera mà, els escenaris a on el seu pare va fer les primeres passes polítiques: “Cuando por fin llegué a Cuenca me di cuenta de que toda la vida de mi padre empezó en esta ciudad; sea su vida política, pedagógica o periodística. Cuando vi las Casas Colgadas me emocioné al pensar que siguen gracias al esfuerzo de mi padre”. 

Documental “¿Qué es España?” de la Institució Lliure d’Ensenyança (1929-30) recuperat per la Filmoteca Valenciana. Una ferramenta que porta Rodolfo Llopis i projecta en la seua participació en la II Convenció Internacional de Magisteri Americà que es va celebrar a Montevideo (Uruguai) l’any 1930.

Als anys trenta del segle XX, Rodolfo Llopis ja és un reconegut pedagog que participa en diversos encontres internacionals, des de Rússia fins a Amèrica del Sud. Tasques que compagina amb la seua dedicació al periodisme dins del rotatiu El Sol. Viatjarà per l’Uruguai, l’Argentina, el Brasil... fent xarrades i conferències i projectant el documental “¿Qué es España?”, a on es mostren els avanços del país en aquell temps, acompanyat d’imatges de Pérez Galdós, Cossío, Menéndez Pidal, Dámaso Alonso, Juan Negrín, Severo Ochoa i el mateix Santiago Ramón y Cajal. A la seua tornada, la situació a Espanya es capgira, i el 1931 les llistes republicanes i socialistes triomfen en les eleccions municipals, provocant la fugida del rei i la proclamació, el 14 d’abril de 1931, de la Segona República. Llopis es presentarà a diputat per Alacant, i serà nomenat director general d’Ensenyança Primària fins a 1933. I com ell mateix explicava, en una intervenció en Ràdio París, dècades després: “La república no vino por una veleidad electoral. Eso de que se acostó España monárquica y que se levantó republicana… ¿Cómo podía haberse acostado republicana y levantarse monárquica? No es verdad. El 12 de abril de 1931, que es el día de las elecciones, es un acto que conscientemente realiza el pueblo español”.

Gravació realitzada per Rodolfo Llopis en Ràdio París. Font: Projecte “Devuélveme la voz” / Universitat d’Alacant.

L’esclat de la Guerra Civil espanyola al juliol de 1936 i el nou Govern format per Largo Caballero posa a Rodolfo Llopis en primera línia com a subsecretari de la Presidència, molt pròxim al president i també enmig de tots els successius canvis de poder que tindran lloc en eixos anys. Rodejat pel conflicte bèl·lic, la preocupació de Llopis serà sempre la d’ajuntar tendències i esforços entre les diferents tensions internes que hi havia dins del Govern de la República i del mateix socialisme espanyol, des de Prieto a Besteiro i al mateix Largo Caballero, sense oblidar el doctor Negrín. En tot moment, quan la tesi d’un o d’altre intenta imposar-se, l’alacantí vol unir forces i que prime el que s’ha aconseguit. Però, perduda la guerra, a primers de febrer de 1939, passarà a França i, al cap de poc de temps, volarà a Orà preocupat per l’evacuació de tanta gent i tanta gent que fuig i es concentra al port d’Alacant com a última oportunitat de salvaguardar les seues vides. 

“Ell, que és una cosa poc coneguda, és el que va propiciar el noliejament de l’“Stanbrook” per a rescatar els últims refugiats que isqueren d’Espanya des del port d’Alacant” Francesc Picó - Director del documental “La conducta del mestre”

Mitja dotzena de barcos aconseguiran eixir des del moll de Llevant, als peus del castell de Santa Bàrbera. Un d’ells, el més conegut, el vapor anglés “Stanbrook”, amb vora tres mil persones dins: “Muchas veces se dice que es el PCE el que hace el flete a través de la delegación en Francia. No, ese barco que se va a llevar a tres mil personas, el numero más grande, es obra de Rodolfo Llopis”. L’historiador francés Bruno Vargas ens confirma la permanent negociació que el callosí estava portant avant des del nord d’Àfrica, a l’arribada allí de les naus i els problemes que posaven les autoritats colonials franceses per a autoritzar el desembarcament de la gent. Va ser necessari el pagament de quasi dos-cents mil francs -que Llopis va demanar als espanyols del Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols (SERE) via París- perquè deixaren lliure l’“Stanbrook” i el seu passatge.  

No acaba ací el treball de Llopis. Els anys següents, de Guerra Mundial i d’un llarg exili, es queda al sud de França, a Albi, prop de Tolosa, d’a on és i a on viu la seua dona: “Quiso quedarse cerca de la frontera española, con dos metas: estar cerca de España y, la otra razón, es que quería preparar y tener en orden de marcha un partido socialista obrero español en el caso de que se instalara una democracia en España”, diu Fito Llopis Boyé, fill del callosí. I, d’eixa manera, aquell xiquet nascut a Callosa d’en Sarrià l’hivern de 1895, serà, per uns mesos, president del Consell de la República en l’exili l’any 1947, i conservarà la tasca de salvaguardar i unir el socialisme espanyol durant tres dècades, també la UGT, de la qual va ser president durant quinze anys: “A banda d’això -ens apunta Francesc Picó-, ell va ser un dels pioners en la gestació del sentiment del moviment europeu sobre tot des de l’esquerra i va participar molt en el moviment que es va forjar i va acabar en la Comunitat Europea”. 

“En la historia del socialismo español tendrá que figurar como la persona, el dirigente, que salvó al PSOE y a la UGT de la gran noche de la dictadura franquista, en circunstancias que son totalmente desconocidas por los socialistas españoles” Bruno Vargas - Historiador. Autor del llibre Rodolfo Llopis, una biografía política

El destí va voler que Rodolfo Llopis visquera la mort del dictador i poder tornar al seu país i al seu poble. Un viatge que va fer acompanyat del fill per a tornar a recórrer els llocs de la seua infància i joventut: “Lo que me emocionó mucho, al pasar los Pirineos en avión, es que sentí una mano que me agarraba en mi butaca, y yo no estaba acostumbrado a este tipo de familiaridades de parte de mi padre, y no sólo me estrechaba la mano haciéndome daño, estaba llorando y me puse a llorar yo también, ¿eh?, estábamos como dos niños llorando y sin pronunciar una palabra”. Llopis va arribar, fins i tot, a participar en les primeres eleccions democràtiques al Senat per Alacant l’any 1977, com havia fet durant la Segona República; però el desconeixement sobre la seua figura i les dissensions internes del Partit Socialista el van relegar a un segon lloc. El mestre i polític callosí, director general en la Segona República, ministre i president en l’exili, tornaria a França, a on va morir el 22 de juliol de 1983 a Albi, als 88 anys d’edat, oblidat per tots. 

Això és la versió web del capítol 10 d’”#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Rodolfo Llopis, una vida entre la pedagogia i la política”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i la locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín. Agraïments: Maribel Llorca.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao”, gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.