Capítol 13. Marina Olcina, la regidora més jove d’Alacant

Estes fotografies foren preses des dels mateixos Savoia-Marchetti SM 79 Sparviero que s’enlairaven de l’illa de Mallorca, i pertanyien a l’Aviazioni Legionaria dels feixistes italians. Bombardejaren sense pietat el Mediterrani, que es mantenia lleial a la República, especialment Alacant, quasi l’última ciutat en caure. Segons Pablo Rosser, cap del Departament de Memòria de l’Ajuntament, això explica les obres titàniques pel context i per la manca de mitjans, que donaren com a resultat més de noranta refugis antiaeris distribuïts per tota la ciutat d’Alacant.

De seguida entrem en un d’eixos refugis, però abans coneguem la nostra protagonista, Marina Olcina. Esta gravació en vídeo la van fer, poc abans que faltara, investigadors de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant.

Marina va nàixer en una família molt polititzada. Son pare fou un dels primers militants comunistes a Alacant, i regentava uns billars i després un café. Quan va esclatar la guerra tenia tan sols quinze anys, però ja treballava en organitzacions d’ajuda social, com el Socorro Rojo o Proinfancia Obrera, que organitzava l’acollida dels xiquets que arribaven fugint de la primera línia del front. Son pare no volia que entrara tan prompte en el partit, però al març del 37 s’afilià i entrà al Comité Provincial del Partit Comunista d’Espanya. 

Amb només 17 anys, i dona. Una combinació que complicava, i molt, l’accés a un càrrec tan important. La professora d’Història Contemporània de la Universitat d’Alacant Mónica Moreno ens explica que:

“Durante la guerra se abren muchos espacios para mujeres más jóvenes, que no tienen responsabilidades familiares, y que pueden ocuparse y participar plenamente de esa movilización tan fuerte que se dio en la guerra, tanto en el frente como también en la retaguardia, donde tuvieron un papel muy destacado.”

Alacant fou sempre una ciutat en el punt de mira dels revoltats. Primer perquè el port era un clar objectiu militar, però també perquè ací es va afusellar, a l’inici de la guerra, a Jose Antonio Primo de Rivera. Presente! és el nom d’un documental, rodat just en acabar la guerra, que va narrar el trasllat a peu de les restes del fundador de la Falange fins a El Escorial, que van organitzar els vencedors com a acte d’homenatge.

Ser regidora a Alacant durant la guerra no fou una tasca fàcil. L’Ajuntament va crear la Comissió de Defensa Passiva, que es va encarregar de les funcions de vigilància, del manteniment de les bateries antiaèries i de fer els refugis subterranis. 

La construcció fou una tasca importantíssima per a la seguretat de la rereguarda feta a més, almenys en part, per batallons de dones. Els hòmens, estaven en el front... 

Ara se’n pot visitar algun, després d’haver sigut rehabilitats. Entrem en un en companyia de Pablo Reig, del Departament de Memòria del consistori d’Alacant.

Com en altres llocs, les restriccions i el desabastiment a Alacant eren continus. I Marina es va enfrontar sense por als mateixos companys de consistori. Estava a Madrid quan fou la sublevació de Casado contra Negrín, i això va fer que els mateixos republicans la tancaren en la presó. Afortunadament, va eixir abans que acabara la guerra, i així va evitar els primers mesos de repressió. Ens ho conta tot l’historiador Juan Martínez Leal, des de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, tota una referència documental respecte als temes de memòria.

Tres anys va estar amagada Marina: primer a Madrid en tres pisos diferents, i després d’un viatge entre les mantes de la càrrega d’un camió, a casa d’uns familiars a Alacant. Finalment la van sotmetre a un juí en què l’acusaren de pertànyer al Partit Comunista, d’haver sigut regidora, i fins i tot de ser l’amant del president Juan Negrín. Marina Olcina ingressà a la presó de dones d’Alacant, a la Casa d’Exercicis Espirituals dels jesuïtes a Benalua. Molt prop, en la dels hòmens, en l’anomenat Reformatori d’Adults, acabava de morir de tuberculosi el poeta d’Oriola Miguel Hernández, després de patir un infern carcerari. Escoltem un document únic, la seu pròpia veu, recitant un poema dedicat a la seua dona Josefina Manresa. El va gravar a París l’escriptor Alejo Carpentier l’any 1937.

Marina té sort. Només està uns mesos en la presó, i quan n’ix comença a fer treballs en la clandestinitat per al Partit Comunista. Però la policia franquista li anava darrere, i decidix emigrar...

L’Alger estava ahí, a només uns pocs quilòmetres de la costa d’Alacant. Orà fou refugi dels republicans durant els primers anys de la Dictadura. 

Des dels que baixaren del mític Stanbrook a finals de març del 39, poc abans del final de la Guerra Civil, i que acabaren en els camps de treball del país africà. 

A Orà Marina Olcina va viure amb la seua família en pau. I fins i tot va treballar per a l’Administració colonial franquista. Podem escoltar l’explicació en la seu pròpia veu.

Marina Olcina va tornar a Espanya després de la independència de l’Alger, i va viure en pau fins a vore com Franco i la Dictadura acabaven. Fins a la seua mort, el 2014, va mantindre la vinculació amb el Partit Comunista, i va participar en tots els actes a Alacant en què demanaren la seua presència. Ara, un carrer porta el nom de la dona que fou regidora més jove del seu Ajuntament.

Això és la versió web del capítol 13 i últim d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Marina Olcina, la regidora més jove d’Alacant”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado