Capítol 2. Josep Almudéver, lluitar fins al final

Li deien Josep Almudéver. D’Alcàsser, però francés. El que fou considerat l’últim veterà de les Brigades Internacionals, que va morir fa tan sols uns mesos, quan estava a punt de complir els 102 anys. Tot i així, el sentirem com si estiguera viu, perquè Josep va lluitar des del principi amb les armes, però fins al final amb la paraula, amb el seu testimoni que volia que la seua lluita, i la de tants companys, no caiguera en l’oblit.

Josep Almudéver, parlant davant dels alumnes de l’IES Hort de Feliu a Alginet

Així parlava el brigadista Josep Almudéver, que contava la seua vida com si fora una novel·la, perquè de veritat, li havia passat un poc de tot. Ho feia així quan ja tenia 99 anys, i anava pels instituts de secundària incansablement, per a contar la seua història als més joves, que es feien fotos amb l’antic combatent. En estes trobades era feliç, en les seus ulls es veia la il·lusió d’un home oblidat durant tants anys, que rebia el reconeixement dels adolescents.

El professor d'institut i un dels impulsors del projecte educatiu “Les missions de la memòria”, Luis Botello, el va acompanyar en moltes d’eixes visites: “El vaig conéixer ara fa deu anys a través de Toni Simó, per mig d’un company d’institut, que em presenta al seu descobridor, i comencem a treballar amb ell, duguent-lo als centres perquè, donada la desmemòria que hi ha a l’entorn educatiu, considerem que eixe testimoni seu era, i és, fonamental. Trobem una persona molt coherent, amb molta memòria i moltes ganes de fer el que estava fent. No anava forçat en absolut. Fixa’t que en aquell temps ja tenia noranta anys. M’enrecorde perfectament que, en eixa primera tongada, eixíem d’un institut, que havia estat hora i mitja parlant, i de colp i repent veiem que el tio Jose ens passa, i la companyera diu: quina força que té, el ben cert és que era una màquina!”.

Però comencem la història del nostre heroi pel principi.

Esclata la Guerra Civil...

I a Josep i a la seua família els sorprén a Alcàsser.

Josep Almudéver, veterà de les Brigades Internacionals

Per a contar la història del jove Josep, que el primer que fa és allistar-se en les milícies antifeixistes, contactem amb Toni Simó, un historiador d’Alcàsser que va editar la seua biografia. Simó ens rep a sa casa, i raonem amb ell.

Toni ha investigat molt la Guerra Civil en el seu poble, però es va guanyar la vida fins a la jubilació com a carter a Alcàsser, tal com son pare. I coneixia a tot el món, i entrava a totes les cases del poble: dels veïns de dretes, i dels veïns d’esquerres. “L’arxiu oral, la investigació oral sempre me va atraure molt, perquè me vaig trobar dos factors, dos grups socials diferents: uns eren la dreta, que havia patit la mort de persones caciquils... quan ve la guerra, per un costat se mata, ací també se mata, mataren a 11 dretans! Hi hagué molta mortaldat. I ara ve després Franco, i es carrega a 15. Jo me vaig colar tant en uns com en altres, per a investigar.”

“I entrevistant a tota esta gent, me trobe a un que em diu: ‘José Almudéver, és u que ve de França, que ve de vacances, eixe podries entrevistar-lo’. I gran sorpresa: estiguí tota la setmana entrevistant-lo per les vesprades. I ja se’n anava, quan me diu: ‘...és que també tinc unes memòries manuscrites, jo ho conte tot això tot detallat, i per a les meues filles. Volia deixar la història de son pare i comencí a escriure, i tinc una llibreta escrita a mà, de 200 pàgines... L’any que ve, quan vinga, te les donaré!’”.

Josep recordava tots els noms, els fets, les peripècies... Cada aventura, i en foren moltes, en el front i en la rereguarda. Del seu pas per la Columna Pablo Iglesias no oblida la voluntat indestructible de véncer el feixisme i l’absència de mitjans: anaven al front de Terol amb les mans buides.

Mentrestant, a l’altra banda de les trinxeres, hi havia l’exèrcit franquista: més disciplinat, professional, efectiu. 

Josep torna del front ferit, i de seguida s’allista per a seguir lluitant en les Brigades Internacionals, fent servir el passaport francés. 

ELS BRIGADISTES INTERNACIONALS

Foren al voltant de quaranta mil voluntaris procedents de més de cinquanta nacionalitats diferents, que lluitaren al costat de la República. Eren francesos, americans, també alemanys i italians, que volien combatre el feixisme. Hi havia obrers, intel·lectuals, molts comunistes, veterans de la Primera Guerra Mundial... 

La seua història va arribar fins a Hollywood, amb l’adaptació de la novel·la de Hemingway Por quién doblan las campanas. Amb Ingrid Bergman de guerrillera i Gary Cooper interpretant un brigadista nord-americà.

Punxa ací per a veure el tràiler en anglés de “For whom the bells toll”. Sam Wood, 1943

I estigueren en la defensa de Madrid, en les batalles del Jarama, Belchite, Terol, l’Ebre. I enmig de tots, Josep, d’Alcàsser, però nascut a Marsella.

Pel Pacte de no intervenció, i més tard els anomenats “tretze punts” de Negrín, es proposa que les forces estrangeres abandonen la guerra espanyola. Això no ho complixen els sublevats, i fins al final reben el suport dels militars nazis i dels italians. Però sí que ho va complir la República, i per això l’any 38 els brigadistes són expulsats d’Espanya. 

I la Quinzena Brigada, una de les més famoses de la guerra, es convertix en mítica. Sí, esta de la qual parla la cançó que interpreta Pete Seeger, i que podem escoltar ací:

L’ajuda a Franco dels nazis i feixistes la va deixar clara per a la història l’ONU en la resolució 39/1946, feta tot just en acabar la Segona Guerra Mundial, quan ja se sabia que les forces aliades no ajudarien la República:

En origen, naturaleza, estructura y conducta general, el régimen de Franco es de carácter fascista, establecido en gran parte gracias a la ayuda recibida de la Alemania nazi de Hitler y de la Italia fascista de Mussolini

Per a Almudéver, i així ho escriu en la seua autobiografia, l’ajuda asimètrica rebuda pels dos bàndols fou una de les causes determinants de la derrota dels lleials: “Una guerra és quan són a soles dos bàndols d’un sol poble, com va passar en França en 1799, en 1812 en Mèxic i en 1917 en Rússia. Però ací no fou igual. Només d’italians n’hi havia setanta mil, amb un vagó de generals, i deien que això era un exèrcit espanyol. Com és possible que la no intervenció no es done compte d’això?”. 

En la tardor de 1938, a Barcelona es fa un homenatge multitudinari als últims brigadistes, als herois internacionals. Dolores Ibárruri, la Pasionaria, els dedica un discurs que queda per a la història com un sentit reconeixement als que lluitaren contra el fantasma del feixisme, abans que la barbàrie s’estenguera per tota Europa.

"¡Camaradas de las Brigadas Internacionales! Razones políticas, razones de Estado, la salud de esa misma causa por la cual vosotros ofrecisteis vuestra sangre con generosidad sin límites os hacen volver a vuestras patrias a unos, a la forzada emigración a otros. Podéis marcharos orgullosos. Sois la historia, sois la leyenda, sois el ejemplo heroico de la solidaridad y de la universalidad de la democracia, frente al espíritu vil y acomodaticios de los que interpretan los principios democráticos mirando hacia las cajas de caudales o hacia las acciones industriales que quieren salvar de todo riesgo.

No os olvidaremos, y, cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República española, ¡volved! 

Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos, los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo: ¡Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!"

Dolores Ibárruri, la Pasionaria. Discurs de despedida a les Brigades Internacionals. Barcelona, 1 de novembre de 1938

Josep ix d’un país en guerra amb la resta dels brigadistes, arriba a França, però sent que ha abandonat la seua verdadera terra, i torna a Espanya a seguir lluitant. En acabar la guerra, inicia el camí de tants: cap a Alacant, per a intentar fugir per l’últim port lliure. Ho recordava una de les últimes voltes que va parlar públicament, en el programa El dia, d’À Punt.

Josep es queda, com tants altres milers, atrapat al port. És fet presoner, i el porten al camp de Los Almendros, i d’ahí a Albatera. Durant mesos, sense quasi menjar, sense aigua. Dormint al ras. I a on les saques nocturnes, amb els afusellaments indiscriminats, començaren de seguida. Passegem per a on estava un dels camps més sinistres del franquisme, amb l’arqueòleg i historiador Felipe Mejías, que des de fa més d’un any treballa amb georadars per a descobrir amb detall què va passar ací, i poder trobar a on està la fossa.

I tan bon punt ix de la presó, comença a col·laborar amb l’Agrupació Guerrillera de Levante, AGLA, com a enllaç. Milicià, brigadista i enllaç dels guerrillers. La lluita de Josep és llarga i intensa, però la seua trajectòria està a punt d’acabar: la policia franquista li seguix els passos. Ens ho conta Toni Simó: “i li diuen: ‘van a per tu’. Se’n va a Barcelona, dos o quatre dies, recolzat pels anarquistes, en este cas concret (perquè ell critica molt als anarquistes, però en este cas l’ajudaren). Se’n va en tren cap a la frontera, amb salvoconducte, i en Olot puja la policia secreta al tren, baixa i se’n va tres dies cap a la frontera i creua els Pirineus. Era 1947. En el primer poblet diu que és francés... I eixa és la història d’ell.”

A partir d’eixe moment, Josep es convertix en un home lliure. I la seua història, la d’un lluitador en tants fronts, es va oblidant, a poc a poc, quedant sepultada baix una gruixuda capa de silenci. Fins que, fa tan sols uns pocs anys, gràcies a l’historiador Toni Simó i a la iniciativa de les Missions de la Memòria, va tornar. A lluitar, en esta ocasió, amb la paraula. 

Josep Almudéver va rebre fa dos anys l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana de la mà del president Puig, per ser un exemple de memòria viva. De la seua butxaca, eixe dia eixia una bandera republicana, i davant de tots va saludar amb el puny en alt.

Va morir amb la il·lusió de difondre el seu missatge fins al final. Les restriccions pel COVID pararen els seus viatges des de França. I, de seguida, va voler vacunar-se, tot i ser centenari, per a poder reprendre la tasca. Amb ell, desapareix l’últim dels brigadistes vius, d’eixos milers d’herois que arribaren de tots els llocs per a lluitar contra el feixisme.

Això és la versió web del capítol 2 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Josep Almudéver, lluitar fins al final”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.