Capítol 3. María la Jabalina, la miliciana de Sagunt

L’espectacular estructura de l’Alt Forn número 2 ha quedat al Port de Sagunt com a símbol i recordatori d’un passat industrial esplendorós del qual ara només queden les restes, quasi arqueològiques. Però fem la mirada arrere:

“Fou un poble de creiximent rapidíssim, no existia d’abans... Va ser en funció de la implantació en este lloc de dos companyies, de la companyia Sierra Menera i els Altos Hornos del Mediterráneo, que pertanyien a un entramat basc dirigit per Ramón de la Sota, un personatge que després de la guerra seria expedientat amb una multa de 7 milions de pessetes.” Descriu Manuel Girona la gènesi del Port de Sagunt. Girona és l’autor de la biografia de María Pérez Lacruz, la Jabalina. De seguida vorem per què li deien així. Fou un poble nascut a la vora d’una siderúrgia. Primer va arribar el ferro, en la línia de ferrocarril que construïren des de les mines d’Ojos Negros. 

Enllaç al llibre de Manuel Girona, "María la Jabalina, una miliciana de Sagunt"

I l’embarcador, per a transportar l’acer arreu del món. Just després, o alhora, van arribar els obrers, i amb ells, les seues famílies, i un entramat urbà que creixia sense orde ni concert paral·lel a les instal·lacions de transformació siderúrgica. En 1910 ja hi havia 500 veïns, en el nou poble que començaven a anomenar Port de Sagunt. En la dècada següent arribaran a 11.000. Al principi sense escoles, ni mercat, ni carrers, ni clavegueres, ni aigua potable. Però, això sí, amb moltes malalties infectocontagioses i molta violència. El Port era un lloc on trobar faena i ple d’oportunitats per als famolencs i desesperats que arribaven en grans onades des de l’interior, de les muntanyes a la costa, sobretot dels pobles de Terol. Un lloc que s’assemblava, i molt, als pobles de frontera del Far West.

On hi ha revolució industrial, on hi ha obrers, naix la lluita sindical.

I al Port de Sagunt tot va arribar de colp.

A eixe ambient de poble industrial, obrer i sindicalista, va arribar María Pérez Lacruz amb els seus pares, quan era només una xiqueta. Venien de Jabaloyas, Terol, i d’ahí ve el seu malnom. I en 1934, només amb 17 anys, s’unix a la Federación ibérica de Juventudes Libertarias. Esclata la Guerra Civil...

... i s’obri a Sagunt i al Port la caixa dels trons.

“Eixa explosió, eixos assassinats dels primers dies de la guerra ací, a Sagunt, i els que n’hi ha després al Port –ací en maten 40 el mateix dia pràcticament, i al Port, 12 o 13, hi ha tres enginyers morts que d’algun acusen a la Jabalina també– això no és producte de l’explotació laboral ni de la desigualtat. Sobretot ací, en el Port, perquè hi havia a l’església un reclinatori per als dirigents i un banc per als obrers. I hi havia un tros en la platja només per a ells, i la resta... Però això jo crec que no és el motiu, la situació política era dura, i la CNT era molt forta en l’època.... És cert que influïx l’ambient anterior, però els assassinats, tant en Sagunt com en el Port, en eixe brot de violència, segons tots els informes i els consells sumaríssims, sempre parlen que els responsables són gent vinguda de fora, que busquen ací algú o altre.” Manuel Girona retrata l’ambient d’eixos anys convulsos. Les desigualtats i l’agitació social impacten la jove María, que comença a militar en les joventuts anarquistes. I tan sols uns dies més tard de començar la guerra, s’organitzen les anomenades columnes de milícies antifeixistes. I una d’elles, la de Ferro, passa per Sagunt.

La historiadora Vicenta Verdugo ens conta com fou l’aventura de María Pérez: “Ella parte con la Columna, pero como otras mujeres que iban, iba en función de enfermera. Las mujeres, también en este caso las de la Columna de Hierro, no estaban directamente en el frente, sino que se dedicaban a organizar la intendencia para asistencia de heridos y demás. En ese sentido, María participa en la Columna, pero en funciones de enfermería”.

Documental La Columna de Hierro (Hacia Teruel) del Sindicato de la Industria del Espectáculo de Barcelona (CNT-FAI) 1937

La Columna de Ferro va ajuntar més de tres mil combatents anarquistes, arribats de molts diferents llocs. Al principi, no tenien formació militar, ni municions, ni armes. Es dirigiren cap a Terol, de forma desorganitzada però heroica, on van resistir l’atac dels feixistes a un preu altíssim. La veu propagandística del documental segueix la lluita dels milicians: “Teruel, fortaleza natural sitiada otras veces en el curso de la historia, es ya objetivo prioritario de las fuerzas proletarias. La Columna de Hierro se ha adjudicado en el ataque una de los sectores más difíciles de este frente. La conquista de las alturas de Puerto Escandón, defendible con pocos hombres, se ha regado con la sangre que los anarquistas de la Columna de Hierro no escatiman.”

Les columnes foren progressivament militaritzades, i perderen la seua independència per a guanyar en organització i disciplina militar. La de Ferro imposava el comunisme llibertari allà per on passava. I foren exalçats com a herois, però també acusats de saquejos i crims, d’indisciplina i de violència exaltada. L’escriptor i periodista Manuel Chaves Nogales, autor d’A sangre y fuego, un llibre, per cert, que no es va editar a Espanya fins als anys noranta, els va dedicar un duríssim capítol:

Enllaç al llibre de Manuel Chaves Nogales, "A sangre y fuego"

Així acaba l’aventura miliciana de María. Uns dies en el front, és ferida, de seguida a l’hospital i es retira a Sagunt. La Jabalina treballa després, com no!, per a la siderúrgia, mentre la guerra continua...

I amb la pau arriben els repressors. A María, primer la detenen, la rapen i la passegen per Sagunt, però la deixen en llibertat. I unes setmanes després, tot i haver estat tan sols uns dies en la Columna de Ferro, la detenen i l’acusen de crims gravíssims. Són acusacions basades en el testimoni d’un delator, un company de columna anomenat Rebollo. Ho recorda Girona: “Jo he vist l’expedient del Rebollo, un expedient molt gros, i en ninguna de les pàgines cita a la Jabalina. S’ho ha inventat tot, segurament, pressionat de la forma que siga, però el cert és que conta coses absolutament..., barbaritats tremendes, que si fora veritat María haguera sigut un monstre, que havia participat en molts assassinats. A mi me xoca molt, perquè ací els testimonis en Sagunt deien que era una bona xica... que era simpàtica, potser un poquet alocada. Uns dient una cosa, i altres lo altre”.

Rebollo fou afusellat després d’acusar a María. Manuel Girona desmunta punt per punt en el seu llibre totes les acusacions. Ella no va poder cometre eixos crims. A més, quan va ingressar en la presó, estava embarassada del seu company, també anarquista. 

Ens ho conta la professora Vicenta Verdugo: “La detienen y la ingresan primero en la cárcel gubernativa que hay en Sagunto, que dependía en este caso del Gobierno Civil. Ella es ingresada allí, y se ve que está embarazada, y la trasladan de esta cárcel del Gobierno Civil de Sagunto al hospital para que dé a luz. Después de dar a luz, la trasladan a la prisión provisional, o la prisión nueva de Santa Clara, ella ingresa y en su expediente aparece que tiene un hijo. Pero ¿dónde está ese hijo? Realmente ya no aparece por ningún sitio más, hay un silencio administrativo total sobre esa criatura. (…) La desaparición de las criaturas hijos e hijas de presas, más que de presos, fue una práctica habitual dentro de lo que sería el sistema penitenciario y represivo del franquismo, poniendo en práctica las famosas tesis de Vallejo-Nájera, del gen rojo”.

Antonio Vallejo-Nájera, que va dirigir els servicis psiquiàtrics dels sublevats durant la Guerra Civil. Que fou un fervent admirador del nazisme. Que va desenvolupar teories que consideraven els marxistes i els rojos ens a fer desaparéixer per a millorar la raça hispànica. Vallejo-Nájera va estudiar els presos i preses republicanes en presons i camps de concentració, i els seus llibres van justificar la repressió i el segrest de criatures. El gen roig, va dir, enverinava l’ideal de ciutadans que volia en el nou règim. 

El consell de guerra contra María Pérez va començar al juliol de l’any 1942. En tan sols uns minuts, el tribunal la va condemnar a mort. Deu dies després l’afusellaren a Paterna, i es va convertir en l’última dona executada a Espanya.

L’historiador Vicent Gabarda és un dels que millor coneix el paratge del Terrer de Paterna, i amb ell tracem un mapa en 360 graus pel recorregut que feien els condemnats.

Tancament d’Altos Hornos del Mediterráneo (Sagunt, 1983)

Estes imatges corresponen a l’any 83, registrades durant les manifestacions que van recórrer Port de Sagunt per a protestar pel tancament d’Altos Hornos del Mediterráneo. Un tancament que va tindre, fins i tot, nom: la reconversió industrial. En 1984 va parar la producció, i dos anys després va tancar Sierra Menera, la companyia minera, deixant milers de treballadors desocupats i provocant un terratrémol econòmic i social en tota la comarca. Les fàbriques, la força sindical, els obrers…, tot va desaparéixer. Després vindria el parc industrial i l’espai logístic, però eixa és un altra història.

Al Port de Sagunt encara estan els xalets dels enginyers amb els jardins on no deixaven entrar els obrers, el barri dels obrers, la nau dels tallers…, i molt prop de la mar encara s’alça l’alt forn número 2, mut testimoni del passat industrial del poble. Patrimoni de tots, que permet recordar la memòria obrera de la ciutat del ferro. María Pérez Lacruz, La Jabalina, ara es convertirà en heroïna de còmic, gràcies a l’encàrrec de l’ajuntament de Sagunt a la dibuixant Cristina Durán i el guionista Miguel Ángel Giner.

Això és la versió web del capítol 3 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “María la Jabalina, la miliciana de Sagunt”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.