Capítol 4. Paco Aura, l'últim supervivent

Va nàixer l’any 1918, i ens va deixar fa poc, a punt de complir cent anys. Recórrer els passos de la seua vida és com tindre un llibre d’història de tot el segle passat obert a les mans. Aura, més conegut com el “senyó Paco”, és un alcoià que, com una vintena més del seu poble, va patir l’infern dels camps de concentració nazis en la Segona Guerra Mundial. Ell mateix contava que va resistir a un món inhumà i, a més, va sobreviure per a dir-ho i repetir-ho: ja fora en articles de premsa o d’institut en institut, era una tasca que aquest alcoià, de mirada intensa, considerava necessària de cara a futures generacions i perquè no s’oblidara. 

La seua història és la de molts valencians i espanyols que, després d’una guerra pròpia, es van enfrontar -sense pausa- a una altra. I dels pocs, entre milers i milers, que van sobreviure a dos enfrontaments bèl·lics, i que patirien també, durant dècades, l’exili i l’oblit. L’alcoià va callar molts anys mentre esperava el final de la dictadura de Franco a Espanya, però mai oblidava. Arribada la Democràcia va complir aquella promesa que es van fer els supervivents a les portes de l’infern del camp de concentració de Mauthausen el dia del seu alliberament: contar tot l’horror que van viure. Francesc Aura va concedir una llarga entrevista a la televisió autonòmica valenciana l’any 1990, en què descrivia tot el que li havia passat des d’eixos dèsset anys, quan va deixar el seu Alcoi natal per a enfrontar-se al colp d’estat del 18 de juliol de 1936 i defendre la República legítimament elegida pels espanyols en les urnes. 

Entrevista realitzada a Francesc Aura l’any 1990 per Canal 9

Aura es va assentar davant de les càmeres de Canal 9 per al programa “Fulles grogues”. Tenia ja setanta-dos anys. Era la primera vegada que ho feia, i ens va deixar gravat el seu testimoni, el del presoner 4208, el número que li van posar a l’arribar al camp de concentració. Després va intervindre en diversos espais, i inclús va tornar per primera volta a Mauthausen l’any 1995 a proposta d’un equip de “Dossiers”, un espai dels servicis informatius de la televisió pública valenciana. Havien passat cinquanta anys des de l’alliberament del camp. La periodista Matilde Alcaraz, redactora del programa que va acompanyar Aura i la seua dona al viatge a Àustria, a on es troba l’antic camp de concentració nazi de la Segona Guerra Mundial, recorda com va ser aquell viatge per a “Els noms de la memòria”: “En efecte, li ho vàrem proposar nosaltres, des del programa. Viatjàrem fins a Mauthausen amb ell i la seua dona Lucía, i allí ens va contar les seues vivències, tot el que va viure i la duresa del dia a dia al camp de concentració. Crec que per a ells va ser una experiència irrepetible i per a nosaltres també”.

"Per a no oblidar", Dossiers/TVV (1995). 19 min.

Ens trobem amb els historiadors Àngel Beneito i Paco Blay en el passeig d’Ovidi Montllor d’Alcoi, en el Parc del Viaducte, just dalt del pont anomenat Francesc Aura en record seu i també en el dels més de vint alcoians que van patir l’empresonament en els camps de concentració. Ells dos, junt amb el periodista Natxo Lara, els tres alcoians, van presentar el llibre Francesc Aura Boronat. Resistència i dignitat enfront de la desmemòria l’any 2012. Els hem citat ací per a preguntar-los per l’origen de la publicació, i el que més els va impressionar de la figura d’Aura. "Abans de publicar-se el llibre el centre d’estudis alcoians va fer un homenatge a aquelles persones que havien estat deportades a Mauthausen que eren d’Alcoi; hi va haver 22 o 23 persones que van passar pel camp, dels quals més de la mitat van morir allí; ací en Alcoi encara quedava alguna persona viva, Paco i algú més", ens diu Beneito. I eixe va ser el punt de partida de la investigació -continua Blay-: "A partir d’eixe moment entràrem en contacte en familiars que quedaven encara ací; per cert, una anècdota que ens contà Paco Aura és, en les primeres vegades que va fer una intervenció pública a Alcoi, ja en la transició, que s’alçà un home de l’auditori i va dir: ‘jo també vaig estar a Mauthausen’, i es van fondre en un abraç tot emocionats els dos". 

El treball publicat és el producte d’una llarga investigació i un recull il·lustratiu de la seua vida, després d’un intens procés de recopilació de multitud d’intervencions, xarrades i entrevistes que Francesc Aura havia fet durant anys. Beneito ens destaca el fet que Aura se’n va anar a Madrid, a lluitar per la República, quan encara no tenia ni díhuit anys: "Ell sempre ho dia, és que hi havia que defensar una república de treballadors! Li faltaven mesos, però li van donar el passe i se’n va anar a la defensa de la capital". En les pàgines del llibre els autors recorren el que va ser la vida d’Aura, del "senyó Paco" com el coneixia molta gent a Alcoi, des de la seua participació en diversos fronts de la Guerra Civil Espanyola, de Brunete a l’Ebre, fins al seu pas a França ferit i la seua reclusió als camps d’internament. El destí en grups de treball de la Línia Maginot fins a ser capturat pels nazis i traslladat a Àustria. L’obra recupera com l’alcoià viu totes aquestes experiències: "I ell sempre dia que no era un heroi, resistir i estar viu allà era qüestió de sort; i jo sempre dic que, nosaltres en Alcoi, van tindre la sort eixa, la sort de tindre al senyor Paco", assenyala Beneito.

Paco Blay, coautor del llibre, destaca que Aura es convertix en el resum de tot el que els succeïx als espanyols empresonats en una Europa ocupada i sense possibilitat de tornar a l’Espanya franquista, un règim que declara obertament que els que no estan ací no són ja espanyols i que deixa la seua sort en mans dels nazis, i ens diu: "Se’n va voluntari a la guerra, està en Madrid, en les batalles més importants, després a l’exili a França, el treball en el front de guerra, l’Stalag, deportat a Mauthausen..., tot i això, i haver molts espanyols allí, Aura no coneix cap altre alcoià durant l’internament al camp; serà ací, molts anys després, que es retrobarà amb gent que havia passat per un procés semblant". 

Àngel Beneito i Paco Blay entrevistats en el Parc del Viaducte d’Alcoi

De la xifra total de morts i desapareguts a Mauthausen només tenim aproximacions, però vora deu mil espanyols van estar empresonats en camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. El mateix Francesc Aura deixava clar l’horror que suposaven estos camps: "Nosaltres, els deportats en estos camps, hem conegut l’empresa més gran de deshumanització que puga haver en la història, han mort milers d’hòmens, dones i xiquets. Açò és el que no es deu d’oblidar, que hui en dia es tracte de dir que açò no ha existit, això anem a deixar-ho, està massa provat i nosaltres, els pocs supervivents que quedem, podem dir que és una realitat i que el que no volem es que es repetisca”. 

Galeria amb fotografies del Camp de concentració de Mauthausen 1938-45 (Àustria).

https://www.mauthausen-memorial.org/es

Igual que Aura, Pedro Ruiz va ser un dels alcoians que aconseguiria sobreviure a l’infern del camp, encara que va morir uns anys abans que ell. Les seues paraules corresponen a una entrevista efectuada l’any 1999 en un reportatge de Televisió Valenciana. 

Just a l'inici del segle XXI els valencians de Mauthausen podien comptar-se amb els dits d’una mà. Però tots mantenien ferma la seua promesa de parlar del que havia passat durant aquells anys. Un d’ells era Lluís Estany, reclòs a Gusen, un camp secundari de Mauthausen i a on anaven predestinats a la mort, recordava el moment en què els van alliberar amb l’arribada dels tancs nord-americans, i a on un soldat porto-riqueny va preguntar pels espanyols: "Enmig anava la policia que venia detinguda ja de Mauthausen -conta Estany-, van anar deixant les armes en un munt davant dels americans. Per cert, la tanqueta aquella, recorde que va eixir un vestit de paisà i diu: ‘és que hi ha espanyols?’ Sí, home, jo soc porto-riqueny; no preocupeu-vos, ja està la guerra acabada i tal, sense més explicacions van seguir cap avant, allí ja va acabar la cosa". 

Amb nosaltres ja no en queda cap. Ni Ruiz, ni Estany, ni tampoc Francesc Aura, que té el trist títol de ser l’últim supervivent valencià dels camps de concentració nazis, i que ens va deixar al novembre de 2018, justament un mes abans de complir els cent anys. Amb la mort també del cordovés Juan Romero, a la tardor de 2020, ja no queda ningú a tot l’Estat Espanyol que puga alçar la pròpia veu per a contar-nos l’horror d’aquells anys. Això sí, ens han deixat un valuós llegat que s’ha difós en nombroses publicacions i audiovisuals per a poder recordar-ho. 

Molts sí que van poder vore que diferents institucions reconeixien la seua batalla perquè aquell episodi mai s’oblidara. A Alcoi, al mes de febrer de 2014, l’Ajuntament va fer un homenatge als alcoians deportats als camps de concentració amb la presència d’Aura en nom de tots. Seria l’últim acte públic a què assistiria. Tenia ja noranta-sis anys. Aquell dia s’inaugurava també el pont amb el nom de l’alcoià que unix el Parc del Viaducte amb la part nord de la ciutat. Al seu inici es troba un monòlit amb el nom dels vint-i-dos alcoians deportats. 

Vídeo de la inauguració del pont Francesc Aura el 23 de febrer de 2014 i dels actes de l’homenatge als alcoians deportats als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. (Font: Aramultimèdia)

L’escriptor Jordi Tormo va ser l’any 2014 el regidor de l’Ajuntament d’Alcoi encarregat de contactar amb Francesc Aura per a comunicar-li la decisió del Ple municipal. L’alcoià encara recorda la seua mirada neta, assentat amb ell en el seu despatx, ple d’imatges dels camps, de llibres i publicacions: "Un pont rebria el seu nom i, a més, seria un homenatge als vint-i-dos alcoians deportats als camps d’extermini, i així ho volia Paco també, volia que es tinguera en compte als altres alcoians represaliats". 

Després de l’alliberament del camp, l’any 1945, comença per a l’alcoià un peregrinatge que el conduirà al sud de França, on tenia familiars vivint, i a sobreviure treballant en les mines; però una malaltia li impedirà continuar. És mitjançant l’aval del seu germà des d’Alcoi el que li permet tornar a Espanya a finals dels anys 50 i començar de nou al seu poble sempre amb la vigilància del nou règim. Serà el moment en què Aura es case i tinga fills, i cree el seu propi negoci, vivint amb el silenci imposat fins a la mort de Franco. Amb la instauració de la democràcia en l’Estat Espanyol és quan es decideix a contar tot el que havia viscut: "Sempre va treballar per a que no s’oblidara -ens diu Tormo- eixe fet tan horrorós de la nostra història recent, hi han altres que no van poder superar-ho i no han volgut reviure eixos moments, però Paco sí que es va voler enfrontar a eixa situació i donar resposta a la decisió col·lectiva que es va prendre pels presos de divulgar-ho; i jo crec que és un fet destacat. Aura no és sols un alcoià que va estar en un camp d’extermini; és també un alcoià que, a banda d’això, va fer cultura de pau fins a l’últim moment". 

Un altre alcoià, l’il·lustrador Jordi Peidro, estava treballant a casa mentre escoltava per la ràdio una entrevista que feien a Àngel Beneito, Paco Blay i Natxo Lara, sobre el llibre que s’acabava de publicar de Francesc Aura. Coneixedor de la història, va pensar contar-ho amb un altre llenguatge perquè arribara a gent més jove: "El treball que havien fet era magnífic, però jo pensava que el tebeo tindria un altre públic i que podia arribar a on Paco tenia més intenció sempre quan contava la seua història que era a la gent jove". Després de moltes converses, l’il·lustrador va convéncer la família d’Aura de convertir tot allò en un còmic. Així va nàixer “Esperaré siempre tu regreso”, la novel·la gràfica basada en la vida de l’alcoià que ja s’ha publicat en castellà, alemany i francés: "El títol ens va donar un poc de quefer, primer era el 4208, el número de Paco com a presoner deMauthausen, però els llibreters li van aconsellar a l’editor que no utilitzàrem un número en el títol. Vaig recordar un documental en el que Paco apareix, i un altre dels supervivents contava que, en el moment d’anar a executar a un presoner, l’orquestra del camp anava tocant darrere una cançó francesa molt popular de moda en els anys trenta, que era “j’attendrai ton retour”, i una de les frases és ‘esperaré siempre tu regreso’ o bé ‘jo sempre esperaré el teu retorn’, i vaig pensar que era perfecta perquè és el resum de la família d’ell, de sa agüela, del germà, que estaven ací". 

Peidro es va reunir en diverses ocasions amb Aura per a demanar-li detalls del camp, de la gent, del que feien i de com anaven vestits, de l’altura de les escales a la cantera, de quin tipus de calçat portaven, tot per a poder dibuixar-ho després amb més fidelitat: "Clar, parlar amb ell era un torrent d’anècdotes i d’informació que després tenies que reconduir, i per a mi era complicat en la història en marxa perquè, visualment, devia resumir; i, després, lo que més recordava sempre era la fam, era una cosa tremenda! Vull dir, a pesar de que veia a diari com estava morint la gent i de manera violenta la majoria de voltes, se’ls queda la fam, i és que deu ser terrible -clar, quan ho pense-, perquè si un dia no berenem al dia següent estem no sé com, no? Pues estes persones amb eixes privacions, té moltíssim mèrit resistir...". 

Vídeo cortesia de Desfiladero Ediciones, amb permís de l’autor.

Ens desplacem fins a Sueca per a assistir a l’homenatge que la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica al País Valencià ha organitzat per a recordar la figura de tres valencians que van lluitar per la República i la Democràcia. Parlem de Virtudes Cuevas, d’Amado Granell i de Joaquín Tarín; este últim, igual que l’alcoià Francesc Aura, supervivent del camp de Mauthausen. És el mes d'agost de 202. Allí conversem amb Adrián Blas, delegat valencià de l’entitat Amical de Mauthausen i altres camps, que ens conta la trajectòria de Tarín: "Va ser una persona que, podent escollir un altre camí a França, va triar seguir la lluita que havia iniciat en la guerra d’Espanya contra el nazisme, i això li va costar caure presoner dels alemanys, primer en l’Stalag de Belfort i, després, en el camp de Mauthausen, a on va arribar al gener del 41; l’única cosa que va tindre va ser sort, sort a sobreviure, perquè estar quatre anys en aquell infern és tindre molta sort". 

Blas és l’autor de Valencianes i valencians deportats en els camps nazis, la major investigació realitzada fins ara sobre aquell holocaust. Ell ens confirma el gran treball fet durant molt de temps per Aura, Jornet, Estany i Batiste, alguns dels valencians que van sobreviure a l’horror i que insistirien, any rere any, perquè tot allò es recordara i no caiguera a l’oblit. La dels valencians i valencianes deportats és una llista que, a hores d’ara, encara no està tancada -ens assegura- i que, a força d’investigacions i noves dades, va incrementant-se: "Per exemple, en les valencianes, fa sols un parell d’anys únicament coneixíem el nom de Virtudes i tres dones més que havien estat empresonades als camps; ara ja podem parlar de deu noms almenys, entre elles, la d’una xiqueta de pocs anys que va nàixer a Ontinyent i va morir assassinada a Auschwitz".

Acte commemoratiu en el Cementeri Municipal de Sueca, realitzat el 24 d’agost de 2021 en record de Virtudes Cuevas, Amado Granell i Joaquín Tarín

Madrid Berliner Luftig va nàixer a Ontinyent l’agost de 1938. Era la filla de Samuel, un brigadista, i de Golda, una de les infermeres que treballava en l’Hospital Militar Internacional que s’havia instal·lat a la Vall d’Albaida, a on eren més conegudes com les "mares belgues". Joan Josep Torró, actual president de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Vall d’Albaida, ens conta com va descobrir la història de Madrid Berliner investigant l’hospital de guerra d’Ontinyent. A més, des de fa anys, reivindica que la ciutat recupere i recorde la memòria d’esta xiqueta: "En acabar el conflicte bèl·lic, Golda i Madrid, mare i filla, tornen a Bèlgica, i en 1942 són detingudes i deportades a Auschwitz al ser jueves. Fa temps que reivindiquem la memòria de Madrid Berliner, i justament són les xarxes socials les que han recolzat i demanat posar-li a un parc el nom de Madrid Berliner. Estem en el segle XXI, han passat huitanta anys, i encara no hem pogut retre-li un homenatge ni recuperar la memòria de l’ontinyentina". Torró ens conta que Madrid Berliner tenia quatre anys quan va ser assassinada en el camp d'Auschwitz, però que el govern belga sí que la va reconéixer. També una investigació que arreplegava la mort de la xiqueta i de set ontinyentins més en els camps de concentració nazis de la Segona Guerra Mundial.

També la música i els músics recuperen històries per a la memòria col·lectiva. Els pegolins de La Gossa Sorda amb la cançó “Tres de Pego”, ens recordaven els que allí van morir:

Carles, Vicent i AndreuSendra moririen a Gusen l’any 1941. La formació de Pego va rescatar la seua història l’any 2008 i la va difondre per diversos escenaris divulgant l’assassinat dels seus paisans. 

Amb el temps, les investigacions han augmentat a cinc els pegolins que van morir a Gusen, dins l’entramat de Mauthausen. En la llista de noms cal afegir els de Josep Cerver i Pasqual Franquesa. D’eixa manera, recuperant els fets i deu anys després, el grup Reacció, una altra formació musical i també pegolina, presenta la cançó dels "Cinc de Pego". El procés de tots d’ells va ser molt semblant al de Francesc Aura. Exiliats a França, enrolats en batallons de treball davant la impossibilitat de tornar a casa per l’ocupació franquista, van acabar presoners dels nazis, durant l’ocupació de la Segona Guerra Mundial, i serien traslladats a camps de concentració. Allí, en terra estranya, la majoria d’espanyols perdria la vida. És la demostració de com la música pot recuperar la memòria històrica dels nostre poble.

Segons les últimes dades oficials, del portal PARES, de la mateixa Generalitat Valenciana i de l’Associació AMICAL, més de sis-cents valencians i valencianes van patir l’horror dels camps de concentració nazis en la Segona Guerra Mundial. D’eixa xifra, vora quatre-cents moririen assassinats a Mauthausen, però també a Auschwitz, Nazteweiler, Dachau, Buchenwald, Neuengamme, Bergen Belsen i Ravensbrück. 

L’alcoià Francesc Aura era un exemple del que molts van passar, i van sobreviure per a contar-ho. Ens queden les seues paraules, les reflexions i la seua mirada per a construir un nou futur recordant els errors del passat. 

Això és la versió web del capítol 2 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Paco Aura, l'últim supervivent”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.