Capítol 6. Pilar Soler, rebel·lia i feminisme

Pilar Soler és una de les precursores dels moviments feministes a València. El seu llegat per a la causa de les dones ha sigut inspirador; però, en canvi, la seua figura no ha sigut suficientment reconeguda, i El Mur ha volgut recuperar la trajectòria d’una dona carismàtica i resilient, protagonista d’una biografia dura, i la prova de la resistència de la voluntat de qui no accepta les traces d’un destí ingrat.

Pilar Soler va ser filla d’una família no convencional. Sa mare era fadrina, i son pare, el periodista Félix Azzati, mai la va reconéixer. Republicana i feminista, va parir la seua filla en la presó, i va patir pobresa, injustícia i persecució política. En acabar la guerra vingué l’exili i hagué de deixar la seua criatura amb la família paterna després d’haver sigut abandonada pel seu marit. Pilar Soler es va comprometre amb el Partit Comunista i es va convertir en una mare absent; va viure més de vint anys a França. Allí va deixar afectes i també un fill que no era seu biològicament, però que va estimar com a propi. Quan va tornar a València es va bolcar en l’activisme feminista i va estar en la gènesi de bona part de les organitzacions de dones que tingueren el protagonisme en la transició. Molt marcada per les pèrdues de les divisions de les forces d’esquerra, va acabar la seua vida com a socialista i convençuda que l’únic canvi possible era el que tenia la lluita de les dones com a motor.

UN DESTÍ INJUST MARCAT PER UN PARE I UN MARIT ABSENTS: LA DETERMINACIÓ D’UNA LLUITADORA SOLA

Naix en 1914. La seua progenitora, Ángeles, s’havia refugiat a Silla amb la mare de llet, la dona que l’havia criat, per a viure un embaràs com a fadrina en una època en què esta situació era un estigma social. Ha de treballar des de molt jove per a col·laborar en la precària economia de casa, i no pot estudiar en la universitat. Però Pilar Soler té vocació política molt prompte i paradoxalment este sentiment la fa compartir vivències amb els seus germans de pare. Pilar té sis germans de pare, quatre d’ells hòmens. I a ells els coneix en la FUE, la Federació Universitària Espanyola. El pare continua absent, però els germans s’estimen en l’àmbit de l’activisme polític. En la FUE es troben sindicalistes, socialistes i comunistes, com Pilar. No va abandonar mai l’activisme i, mesos abans de morir, als 91 anys, així definia la seua filosofia vital:

Vivía en una familia marginada y tuve muchos obstáculos… Pensé siempre que si eso me pasaba a mí le pasaba a miles de mujeres, y que yo tenía que luchar para corregir esas desigualdadesPilar Soler

Pilar Soler entrevistada per Lola Bañón en el programa L’Entrevista emés per RTVV l’any 1998.

La periodista Emilia Bolinches ha escrit la biografia de Pilar Soler, un llibre que ella no va poder vore publicat en vida. La va conéixer molt bé, i Pilar li va confiar multitud de confidències i documents. El capítol de la seua infància i adolescència sense el suport d’un pare marca una de les parts més doloroses de la narració:

El llibre Pilar Soler, rebelde con causas està disponible en Publicacions de la Universitat de València.

Ella va patir molt amb els seus afectes… Va parir en presó i hagué de renunciar a la seua filla per no poder fer-se càrrec. No la va retrobar fins a vora vint anys després. Sempre tingué la carència d’eixa maternitatEmilia Bolinches

El colp del 36 i la guerra impliquen les tres dones de la família. La mare és infermera voluntària i Pilar es casa amb Gonçal Castelló, que és cap de l’Estat Major de la Brigada 31. La guerra està perduda. El Govern es trasllada a Barcelona, i Pilar i la seua germana treballen en el Partit Comunista a la Ciutat Comtal. Però Pilar patix: sa mare està a soles a València. La Pasionaria proposa a Pilar que se’n vaja a Rússia per a cuidar grups de xiquets evacuats. Però ella, al març del 39, agarra un barco a Barcelona, i després d’un temporal arriba a València.

Es viu la derrota, i el marit de Pilar està a Alacant. Allà tenen la possibilitat de fugir. I cap allà se’n van de manera precipitada Pilar i sa mare. En eixe ambient, Pilar comunica al seu marit que està embarassada. Les dos dones arriben a Alacant, i allà ni rastre de Gonçal Castelló. La biògrafa de Pilar Soler explica que l’abandó del seu marit fou una molt dura decepció per a ella:

Aquells dies hi ha moltes dones fugint amb els seus xiquets. No tenen recursos: els diners de la República ja no valen. Arriben a València, i Pilar demana al seu marit que les amague, a ella i a sa mare. Es nega. El 8 de maig de 1939 les porten a la presó de la Petxina, a València. A les dos les condemnen a 12 anys i un dia.

Allí Pilar va parir en condicions molt lamentables i estigué a punt de morir. La seua filla, Llum Castelló Soler diu que sa mare li va explicar el patiment d’aquells dies quan la va retrobar sent ja adulta:

Pilar Soler i sa mare van eixir de presó en 1944. La mare havia de complir una condemna llarga per haver sigut infermera al servici dels ferits republicans; però Pilar, que era bona mecanògrafa, tenia accés a documents de la presó i va esborrallar l’expedient de la mare fent una taca de tinta sobre el document. Una trampa que podia haver-los costat car, però que resultà exitosa. La mare de Pilar se n’aniria a Mèxic per a reunir-se amb l’altra filla. Pilar Soler continuava en contacte amb la resistència, i tornaria a ser empresonada i torturada. No podia fer-se càrrec de la seua filla, i la va deixar amb la seua sogra i la seua cunyada. El seu marit, que l’havia abandonada, estava empresonat. Pilar sempre va confessar que va cometre l’error de bona part dels republicans: pensar que el franquisme seria cosa de mesos. El partit li demana que vaja per a incorporar-se a la clandestinitat, primer a Madrid i després a Barcelona, amb Jesús Monzón, màxim responsable del Partit Comunista a l’interior. Una vida amagada i perillosa. A ell el detenen. Ella fuig quan estan a punt de detindre-la, i sense diners mamprén el camí cap a l’exili francés.

Pilar Soler viu a França molt precàriament. Treballa en una cantina, cuina i servix menjars. Finalment aconseguix treball com a interna en una casa d’un matrimoni d’intel·lectuals comunistes. Pilar està sola en l’exili. La mare i la germana estan a Mèxic, i la seua filla, a València. Va depositar tot el seu afecte en Raymond, el fill de la casa a on li van donar faena, a qui va ensenyar el castellà i que hui la recorda amb emoció a sa casa de Tolosa de Llenguadoc.

Pilar em va criar i el seu amor fou fonamental. L’exili per a ella va ser dur, hagué de viure amb una identitat falsaRaymond Labry

A França, Pilar va trobar Antonino, un altre espanyol exiliat que va ser el seu gran suport. Però Pilar té la ferida de la filla. No renuncia a ella i escriu a amistats per a trobar-la. Llum viu a Madrid amb son pare, envia cartes i no rep resposta. Pilar ha trobat l’amor i també el respecte polític a França, a on és admirada pels camarades comunistes francesos. Però el retrobament no arriba fins que passen 17 anys de separació. La xiqueta tenia quatre anys quan la detenen i és una dona de 21 quan es troben a París, en un moment que hui recorda Llum Castelló Soler des de sa casa de la Malva-rosa com clau en les vides de les dos, emocionant però també amb sentiments complicats per a les dos:

Pilar era una avançada al seu temps, i no és ni suficientment coneguda ni reconegudaJosep Manuel Sanchis

El retrobament va possibilitar fluïdesa en la relació entre mare i filla, però reobri ferides. Llum es casa i convida sa mare a la boda. Pilar no hi va per no retrobar-se amb el seu marit. No oblida que la va abandonar i que li va impedir tindre contacte amb la filla quan era xiqueta. Però Gonçal Castelló reapareix per una causa inesperada: Pilar s’assabenta que el seu marit es va poder casar amb l’actriu Lola Gaos perquè Franco anul·là tots els matrimonis celebrats en el període republicà; però, anys després, el Govern franquista faria un pas arrere amb el seu propi decret, i per tant es tornaven a reconéixer eixos matrimonis. Pilar i Gonçal, per tant, continuen legalment casats, i ell vol un matrimoni amb una tercera dona. La lluita per la llei del divorci seria una de les causes de Pilar. Josep Manuel Sanchis, l’advocat que es va fer càrrec del seu cas, fou qui es va adonar del delicte de bigàmia del marit:

Pilar i Antonino mai es casaren. Deixaren França junts per a establir-se a València, al juliol de 1971. Una decisió que va entristir les persones que l’estimaven al país gal.

Llum, la filla de Pilar, recorda la que seria la gran causa de sa mare: les dones i el treball amb els grups feministes. En tornar de l’exili viu amb el seu company una temporada a Silla, però prompte s’instal·la a València. La mare i la germana han mort a Mèxic. Pilar s’incorpora al Moviment Democràtic de Dones, però prompte ella mateixa es presenta en l’Associació de Dones Separades i Divorciades.

El movimiento feminista y la Administración valenciana tienen una deuda con Pilar; trabajó mucho por las mujeres y sin contraprestación Herminia Royo

La implicació de Pilar Soler és total, i acabaria sent la presidenta de l’Associació de Dones Separades i Divorciades. Herminia Royo és advocada d’esta entitat, i va treballar al seu costat.

Amalia Alba, la presidenta de la Federació de Dones Progressistes, fou una altra de les col·laboradores més directes de Pilar Soler. La recorda incansable:

Ella sempre va voler unificar el criteri feminista, volia que totes les dones treballàrem juntes, sense diferènciesAmalia Alba

Pilar Soler deixa el Partit Comunista en 1984. La decisió va ser difícil per a ella, però als seus amics els va explicar que el socialisme era la força que podria fer canvis, i que eixa era la raó d’incorporar-se a eixa disciplina. Així ho explica Emilia Bolinches:

El seu sentit pràctic el portava també a la pràctica feminista. Amalia Alba la recorda insistint en l’actuació sense divisions:

Va rebre el Premi Rosa Manzano, distinció que reconeix el treball per la defensa de les dones en 1998. També li atorgaren el Premi 8 de Març de les Corts Valencianes tres anys més tard. Unes distincions en la recta final de la seua vida que, no obstant, molts consideren simbòliques perquè en general Pilar Soler no ha tingut el reconeixement que la seua entrega hauria requerit.

En este sentit es manifesta Herminia Royo: 

Pilar Soler va morir el 22 de juny de 2006 als 91 anys. L’acompanyava la seua filla Llum, que la va cuidar en la recta final. Poc abans de anar-se’n feia el balanç d’una dona que se n’anava després d’haver viscut una vida activista, segura que les dones avancem:

Això és la versió web del capítol 6 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Pilar Soler, rebel·lia i feminisme”

És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Contingut À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.