Capítol 7. Els Montalbán i els Moya, lluitant de sempre
Són un bon grapat de lluitadors per la llibertat, que arribaren a València fugint de la fam i de la repressió. Primer ho feren uns, a principis dels anys seixanta, s’establiren, trobaren faena, crearen relacions, començaren a eixir de la misèria i a fer arrels. I poc després, la resta, fins a arribar a constituir un clan. Parlem de dos famílies que ja en són una: els Montalbán i els Moya.
Entrem en casa d’Antonio Montalbán i Encarna Moya. Un pis dels de protecció oficial, en el barri de Malilla de València, no molt lluny de la primera vivenda a la qual van arribar des de la seua Alcolea natal, a Còrdova, quan tenien tan sols 18 anys. Ací Antonio és evidentment un més, però és el membre de la família que més projecció va tindre: fou fundador i secretari general de Comissions Obreres del País Valencià durant moltíssims anys, regidor de l’Ajuntament de València, cap de llista al Congrés de la coalició Esquerra Unida.
Quién iba a pensar en aquellos momentos que nosotros íbamos a tener tanto protagonismo, primero del comité de empresa de la que era la fábrica más importante y que luego, yo iba a asumir tantísima responsabilidad en la clandestinidad.
Ens assentem a taula i ens acompanya la seua filla, Rosana Montalbán Moya, la següent generació en què s’unixen les dos famílies. És ella, per cert, la que s’encarrega de la logística de la trobada: café, aigua i gots per a tots, no sense fer alguna broma sobre la societat patriarcal, ja que ni a son pare ni a son tio se’ls ha vist intenció de moure’s de la cadira. A Rosana també l’escoltarem, però abans deixem parlar a Juan Moya, sindicalista històric de Comissions Obreres, Sector de la Fusta.
Vino el delegado de trabajo y dijo: ‘que no se os olvide que yo gané la guerra. Que yo pongo aquí una ametralladora, y os arraso a todos si no os ponéis a trabajar enseguida’
Juan ja era amic d’Antonio quan eren jóvens. La seua família venia del mateix poble, els seus pares eren també represaliats franquistes, però és que, a més, Antonio es va casar amb la germana de Juan; per tant, són cunyats. Juan destaca que els seus pares feren la guerra, estigueren en un camp de concentració i després no li donaven treball per roig. I conta l’anècdota: ell va aprendre a llegir amb el Mundo Obrero.
Deixem la casa dels Montalbán-Moya per a parlar amb Mario Amorós. Està de promoció per una biografia sobre La Pasionaria, però amb nosaltres parla d’un llibre que va escriure ja fa uns anys: El hilo rojo, memoria de dos familias obreras. Fou la purna que ens va donar la idea de basar este capítol, en el que volíem parlar del tardofranquisme, no en un únic personatge, sinó fer-lo coral. En el llibre parla de tots els germans, cinc els Montalbán i set els Moya. Perquè tots lluitaren contra el franquisme.
Enllaç al llibre de Mario Amoros, "El Hilo Rojo"
Perquè la dictadura va desplegar un refinat aparell de repressió fins al final. Si als anys 40 i 50 es combatia la dissidència amb els juís sumaríssims i els escamots d’afusellament, als 60 i 70 la persecució als antifranquistes s’organitzava mitjançant la temuda Brigada Político Social, la BPS, i el Tribunal de Orden Público, el TOP, que va substituir a partir de desembre del 63 els tribunals militars. Les tortures en les comissaries, contra els sindicalistes, contra els estudiants, eren habituals; recordem que, tan sols unes setmanes abans de morir, Franco va firmar cinc sentències de mort. Per a Mario Amorós: “al final de la dictadura moriren moltes persones encara per la repressió policial, i davant d’això hi hagué, i hem de donar les gràcies, una generació de lluitadors, des dels anys 40 fins als anys 80, que ho va donar tot, a vegades ens venen narracions de la transició, que tot pareix que fou per la vareta màgica d’un determinat polític que era president de les Corts democràtiques, o per la voluntat del cap d’Estat, o per la voluntat política d’Adolfo Suárez, i s’oblida que la democràcia fou fonamentalment mèrit de l’esforç del la classe obrera, dels estudiants més avançats, de CCOO, del Partit Comunista, i altres forces d’esquerra que foren els que van lluitar per a que Espanya fora de nou un país democràtic”.
Ángel González és ara el president de la Coordinadora d’Associacions Memorialistes al País Valencià. I lluita des de fa anys amb el seu testimoni, contant el que li va passar dins de la sinistra comissaria de la Via Laietana, a Barcelona, després que el detingueren el 4 d’octubre de l’any 1975. Ho fa en una activitat molt interessant, que es diu “Les missions de la memòria”, que porta la seua veu als instituts de Batxillerat:
I mentrestant, en una Espanya que semblava en aparença plena de llum i color gràcies a la moda pop i a les abundants divises que aportaven els turistes que arribaven en massa a Benidorm, una Marisol ja postadolescent cantava esta cançó:
Tot i que Marisol, Pepa Flores, es va casar després amb Antonio Gades i va militar en el Partit Comunista.
Juan Moya, sindicalista, no es penedix de tota la lluita, de tots els sacrificis. Per a ell el més important és tot allò que aconseguiren el dia que paralitzaren la fàbrica, o que la vaga va desencadenar la millora de les condicions dels treballadors.
El rock psicodèlic triomfava en tot el món: The Doors acabaven de traure el seu primer disc, amb esta: “Light my fire”.
I mentrestant, a Espanya es preparava una manifestació en la qual van passar coses importants: per primera volta es mostrava una oposició clara al règim i hi havia aldarulls en els carrers. Fou en la data mítica de l’1 de maig de 1967… Ho conta Antonio Montalbán.
Tuve la suerte que había otros detenidos y, mientras les habían puesto las esposas a los que habían detenido, como eran furgonetas descapotables, yo me apoyé en la barandilla y me lancé al suelo rodando. Entonces vi a Encarna y me protegieron
I Franco va caure malalt i, després d’una llarga agonia, va morir en el seu llit de l’Hospital La Paz. Ángel González recorda perfectament com va viure eixe 20 de novembre de 1975, des de la galeria de la presó Model de Barcelona: “A l’hora del desdejuni, la gent començà, perquè obrien les portes i la gent surtia amb el plat i la cullera, i van a començar, bum, bum bum... tota la Model; i, clar!, és que Franco havia mort”.
Ángel encara tardaria dos anys a eixir de la presó, en aplicar-se la llei d’amnistia, sense mai haver sigut jutjat. I els jóvens Teófilo del Valle, a Elda; Valentín González, a Valencia, i Miquel Grau, a Alacant, moririen per la llibertat.
En este vídeo podem vore a Rosana Montalbán Moya, manifestant-se davant d’un desnonament en el barri de Patraix de València. Perquè Rosana, filla d’Antonio Montalbán, neboda de Juan Moya, va nàixer l’any 77. I, quan li ha tocat, ha estat en primera línia: en l’activisme feminista o en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.
¿Merece la pena seguir luchando? Sí, vivir es luchar, en un entorno que aún es hostil, es un proceso de empoderamiento y aprendizaje muy importante.
Això és la versió web del capítol 7 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Els Montalbán i els Moya, lluitant de sempre”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes.
La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.
En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.
La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.
