“Als anys seixanta hi havia dues grans plataformes musicals: la Fira de Juliol i els pavellons fallers”
Segons conta el periodista cultural Carles Gámez en Mítics 70, aquelles festivitats van donar visibilitat a cantants que s'iniciaven de la mà d'un grup com Camilo Sesto amb Los Dayson, Nino Bravo amb Los Superson i Bruno Lomas amb Los Milos
Als anys seixanta, els grups musicals emergents van agafar força amb les festes populars. Als pobles i a les ciutats, en qualsevol festa, sonava la música de Los Milos amb Bruno Lomas, Micky y Los Tonys, Los Superson amb Nino Bravo o Los Dayson, que tenia a Camilo Sesto com a integrant.
El periodista cultural Carles Gámez ha explicat en el programa Mítics 70 que hi havia dues grans plataformes que ajudaven a donar a conéixer tots els nous grups: es tractava de “la Fira de Juliol, a finals dels cinquanta i ja els seixanta, i els pavellons fallers”. Dels pavellons fallers, diu Pepe Juesas —guitarrista de Nino Bravo— que per allí passaven tots. “Tots els pavellons de les falles tenien el seu conjunt. Allí estava tot el món. Allí estaven Els Cinc Xics, Suco y los Escorpiones…”. Els paradors, a banda de portar importants estreles internacionals com els cantants francesos i italians, també contractaven els grups valencians. Dels valencians, ha destacat el músic i periodista Miguel Ángel Pastor, que “tenien la seua pròpia honra musical per a fer bona música”, alineats amb els grups de moda del moment, que en Espanya eren Los Brincos, Los Bravos, Los Íberos. I els llegendaris The Beatles, Cream.
Fer covers no era un demèrit, era la moda
El cantant i músic Miquel Gil ha explicat que aquells grups “feien covers, feien versions. És molt estrany que un grup fera cançons pròpies”. L’editor musical José Ramón Pardo també ha volgut matisar que aquella manera de procedir era d’allò més normal. “Cal recordar que, en els tres primers àlbums de The Beatles, hi ha un total de catorze cançons que són versions de música americana. Perquè amb les versions t’ensenyes, veus com ho fan els altres i intentes fer-ho igual”.
“Calia tocar els èxits del moment. Per això sonava molt el soul, els Beatles, els Rolling… Rock and roll primigeni, amb Micky y Los Tonys (madrileny) i la resta de madrilenys que, a través de les bases militars americanes, reben els discs de rock”, ha explicat Miqui Puig, músic i divulgador musical. Amb altres paraules explica el mateix Eduardo Guillot, periodista musical, quan diu que aquells grups representaven “una finestra d’aire més pur, que per al règim era influència estrangeritzant i no els veia amb bons ulls”.
