Vicent, el fidel ramader de Canales que mai ha eixit d'esta pedania de Sacanyet
En aquest llogaret anomenat Canales, el veïnat ramader i llaurador ha recordat en el programa Terra viva que la ramaderia i l'agricultura prevenen els incendis
Si una persona busca un lloc tranquil per a viure, triar la pedania de Canales li representarà viure amb un bon rebost, ben preparat per a passar dies de fred sense necessitar d'eixir de casa. Aquesta menuda aldea, a tan sols 67 kilòmetres de València i a 85 km de Castelló de la Plana, no té cap servei, ni tenda, ni bar. Tampoc atenció mèdica. Tot i l'austeritat amb què els seus veïns, allà són feliços.
És el que ha explicat Vicent Pérez, el fidel ramader de Canales que mai ha eixit de la pedania. Ara manté un ramat per a consum propi i, tot i que jubilat, continua treballant al camp. Ell va poder tornar a la muntanya amb el ramat, una vegada que els arbres plantats per a repoblar l'àrea van créixer.
Del fet que a la pedania no hi haja cap classe de servei, Vicent ha dit: "Nosaltres ja ens hem acostumat. Però per a qui no viu ací, és impossible". Del seu poble destaca "la tranquil·litat i que ningú em mana". Ell mai no ha eixit del poble, altres hi han tornat, com és el cas de Daniel Pérez.
En les imatges cedides al programa Terra viva per Miguel Esplugues es pot veure com en els anys seixanta a Canales es vivia del ramat i del camp. A la pedania va arribar a haver-hi unes 2.000 cabres i 2.000 ovelles. Daniel Pérez ha explicat al programa que ell era ramader i quan es va fer la reforestació de les muntanyes, com que durant un temps estava prohibit pasturar amb els animals, va haver de deixar l'aldea i anar-se'n a buscar faena a València.
També ha explicat que la ramaderia era molt important, no sols perquè els donava ingressos per a viure. "La funció del ramat era podar d'herbes la muntanya". Una tradició que ha sigut reclamada, recentment, després dels devastadors incendis de Begís i la Vall d'Ebo, no sols pel veïnat afectat pel foc, també per veus especialitzades en la prevenció d'incendis.
Canales també va ser front de guerra
La reforestació no va ser l'única raó que el poble es buidara. Moltes famílies van abandonar aquesta zona per ser front de guerra. Com ha explicat Miguel Esplugues, un veí de Canales, "ací estava la frontera republicana. Des d'ací es veu el front de Terol". En acabar la guerra, Miguel ha contat que va sorgir un moviment que intentava repoblar aquests pobles que van ser arrasats.
Miguel, amb el temps, va decidir comprar les terres que els seus avantpassats van vendre i també va adquirir un habitatge. "Qui no respecta les seues arrels no pot viure una vida plena", ha dit. L'últim incendi a Begís va arribar fins a la primera casa del poble. Va cremar unes 2.500 hectàrees. Sols ens han quedat 500 hectàrees. "Hi ha hagut tres incendis recentment. La gent està afonada....". Miquel amb tristor ha parlat de "deixadesa política".
