Tots a la Model

L’arquitecte Joaquim Maria Belda va construir la presó Model de València entre 1890 i 1901, segons el model de la Eastern Penitenciary de Filadèlfia (Cherry Hill): una torre central de la qual parteixen galeries de cel·les individuals disposades en forma d’estrela. Aquest es considerava el canon de l’època en aplicació de la teoria panòptica de Jeremy Bentham sobre vigilància penitenciària: la intenció era no tant controlar des de l’exterior que els presos no pogueren eixir, com que se sentiren constantment vigilats des de dins. Això implicava no només establir un punt central elevat des d’on controlaren tot el complex, sinó també separar els presos en recintes amplis i diferenciats, dotats de finestres i reixes a través de les quals pogueren ser observats.

En 1903 la van inaugurar, prop de la frontera amb el terme municipal de Mislata, i van centralitzar-hi els presos que hi havia a les altres presons de la ciutat, com ara les dels convents de Sant Agustí i de Sant Gregori, i la de les Torres dels Serrans. Durant la dictadura franquista va ser un important centre de reclusió de presos polítics. L’any 1979 la van declarar patrimoni històric. L’any 1992 van haver de sufocar un motí, però l’any anterior havien inaugurat la presó de Picassent i hi van traslladar tota la població reclusa de la Model de València, posant el punt final a la història d’aquest lloc com a centre penitenciari.

L’any 2008 s’iniciaren les obres per a convertir-la en el complex administratiu 9 d’Octubre, segons el projecte de l’arquitecte Juan Añón, que preveia enderrocar els murs exteriors i edificar quatre torres d’oficines. Aquest complex el van inaugurar l’any 2013 i en l’actualitat acull sis conselleries del govern de la Generalitat.

L’any 1993, abans que es duguera a terme la remodelació, Berlanga va rodar a l’antiga Model la seua penúltima pel·lícula, Todos a la cárcel. No seria l’última vegada que el cinema utilitzara el recinte com a localització: l’any 2003 el director Brian Yuzna encara rodaria al mateix lloc la seqüela de la pel·lícula de culte Re-Animator, que s’estrenà amb el títol de Beyond Re-animator.

Però tornem a 1993 i a la pel·lícula del mestre valencià. L’argument és difícil de sintetitzar, perquè la coralitat característica de Berlanga assoleix en aquesta obra dimensions psicodèliques. Aprofitant la celebració del dia internacional del pres de consciència a la Model, amb la consegüent concentració de polítics i alts càrrecs per metre quadrat, una caterva de personatges de diferent fortuna i condició es personen al lloc de la celebració amb la sana intenció de fer negocis o traure avantatges personals. L’objectiu és moure els fils que pertoquen o, en el millor dels casos, practicar el que ara anomenaríem postureig i que, de segur, al director valencià li haguera proporcionat material per a infinits arguments. En aquesta anècdota que conta Pep Ferrándiz, productor de la pel·lícula, en Terres de cinema, pots veure com el mestre convertia una realitat, ja berlanguiana per si mateixa, en material cinematogràfic.

Todos a la cárcel no deixa una canya dreta: polítics, banquers, empresaris, esclesiàstics, activistes, artistes… En Terres de cinema, la historiadora de l’art Àurea Ortiz i el director de l’Associació Àmbit, per la dignitat i la justícia social, defenen la pertinència d’aquesta sàtira, que continua vigent hui en dia com en els anys noranta. 

El repartiment està immillorable i dona l’oportunitat de veure per última vegada reunida una generació d’intèrprets inoblidable: José Luis López Vázquez, Agustín González, Juan Luis Galiardo, Manuel Alexandre, Rafael Alonso, Chus Lampreave, Luis Ciges i, fins i tot, Torrebruno. Al davant, el gran José Sazatornil, que repetia en el paper d’empresari desesperat per obtindre els favors d’algun capitost, que ja va interpretar en La escopeta nacional (1978). En aquesta ocasió és Artemio Bermejo, de Sanitarios Bermejo, el desgraciat que es passeja per les galeries i patis de la Model, que proporcionaren un marc immillorable per al desenvolupament d’una de les històries més corrosives i demolidores de la filmografia del director valencià. L’actor José Sacristán, que fa de Quintanilla, l’organitzador de l’acte (i que té una part del pressupost apartada a la seua caixa forta), comenta en Terres de cinema quina sensació va tindre en veure l’edifici per primera vegada.

La pel·lícula va obtindre cinc nominacions als Premis Goya de 1994, en les categories de millor pel·lícula, millor director, millor so, millor guió original i millor direcció de producció, de les quals va guanyar les tres primeres. El de millor director constitueix l’únic Goya que va guanyar Berlanga a títol personal. Curiosament, el premi al millor guió original va anar aquell any a les mans del seu col·laborador habitual, Rafael Azcona, pel guió de Tirano Banderas. Era la primera vegada que Berlanga no escrivia amb Azcona el guió d'una de les seues pel·lícules des de 1961, quan van inaugurar una de les relacions més profitoses del cinema espanyol amb Plácido. El guió de Todos a la cárcel el va escriure amb el seu fill, Jorge Berlanga.

A canvi de rodar a la presó Model de València, Berlanga es va comprometre amb Manuel Avilés, antic director del centre penitenciari, a utilitzar els reclusos de la secció oberta com a extres i a estrenar la pel·lícula a la nova presó que s’havia inaugurat a Picassent. Vols saber quina ocurrència va tindre el mestre per a l’ocasió? T’ho explica el mateix Manuel Avilés.

En 1993 Berlanga va complir aquesta promesa i, en companyia de José Sacristán i de Saza, va presentar Todos a la cárcel davant de la població reclusa, que la va rebre amb aplaudiments i rialles. No sabem si eren tots els que hi estaven, però de segur que no hi estaven tots els que eren…