24 hores amb un sensesostre: com és el dia a dia de qui viu al carrer?
El programa d'investigació Zoom segueix la rutina diària d’un home que fa 19 anys que viu als carrers de València
La pandèmia ha augmentat els desequilibres socials a Espanya. Un efecte imparable que ha sigut devastador en les vides de les persones més vulnerables i excloses de la societat, com és el cas de les persones sense llar. Segons l'últim informe de Càritas, a la Comunitat Valenciana, prop de 700.000 persones subsistien amb menys de dotze euros al dia. Zoom, el programa d'investigació de la televisió autonòmica, posa el focus en "Viure al carrer" en els motius i conseqüències de la desigualtat, que obliga milers de persones a viure sense sostre.
Per a acostar l'audiència a la realitat d'aquestes persones, el conductor del programa, Bérnar Giménez, ha seguit la rutina diària de Tomás Vázquez, un home d’origen cubà que fa 19 anys que viu als carrers de València. Un caixer automàtic, l’ombra d’un portal o literalment davall d’un pont. Aquests han sigut els refugis que han donat empara a Tomás i a les seues quatre pertinences, que arreplega amb una mà cada dia en eixir el sol.
“Fique els cartons i després la manta per a evitar que la humitat del terra m’arribe a dins del cos”
L'alcoholisme, causa o conseqüència?
En un primer acostament, Tomás ja introdueix un tema que és un denominador comú en la gent que subsisteix al carrer: les addiccions. Principalment l’alcohol, però també altres substàncies. Aquest resilient prefereix estar a soles i no compartir espai amb altres persones sense llar, per tal d’evitar recaure en un hàbit que, per a ell, ja forma part del passat. Tot un intent de mantindre la dignitat malgrat les calamitats que ha de suportar cada dia. Segons Francisco Sanz, metge de l’Hospital General de València, el problema de l'alcoholisme acompanya normalment la vida d’aquestes persones. En un gran percentatge, ja eren persones consumidores habituals d’alcohol abans de trobar-se al carrer, però, en altres casos, el consum és posterior i funciona com una forma d’"evasió" de la difícil situació que travessen i fins i tot per a combatre el fred.
La rutina de Tomás continua a la platja, on l’exercici és una constant diària sense excepció. Entrena durament perquè assegura que li oxigena el cos i la ment per tal de mantindre's sobri.
En aquest sentit, l’ajuda dels col·lectius de voluntariat i dels agents socials resulten imprescindibles per a implementar programes d’intervenció i ajuda accessibles a aquestes persones. El programa ha conegut l'activitat i el treball desinteressat de psicòlegs i educadors socials que tracten de pal·liar els efectes del carrer. La fundació Ajuda una Família, el centre d’ajuda als sensesostre El cas, l’alberg Sant Joan de Déu, Reacció Solidària a la ciutat d’Alacant o la patrulla X4 de la Policia Local de València són exemples d'assistència altruista i acompanyament als sensesostre.
Invisibles
En aquest acompanyament, el periodista Bérnar Giménez ha sigut testimoni en primera persona de les dificultats que suposa subsistir al carrer. Les persones sense sostre representen un dels col·lectius més castigats pel que fa a l’exclusió social. La falta de vivenda va associada a la falta de seguretat, d’higiene, de privacitat, de salut, de descans... Però, sens dubte, la reflexió que deriva d’aquest tema és la realitat que són persones invisibles per al sistema i moltes vegades per a la resta de la societat.
El sociòleg Rafa Castelló apel·la a la responsabilitat del conjunt de la societat i les administracions per a combatre la pobresa. Assegura que s'ha de tractar aquesta problemàtica des d'una perspectiva general i solidària en lloc d'amagar el problema i invisibilitzar-lo. "Normalment pensem que alguna cosa haurà fet malament per a estar ahí, no volem mirar-los quan els veiem pel carrer, no els valorem, els volem a distància", assegura Castelló.
El sociòleg introdueix un terme, aporofòbia, que defineix com l'aproximació a la pobresa des de l'odi i la por i que ens fa avaluar de manera distinta persones que venen de fora en funció de la seua condició econòmica. "Persones de Llatinoamèrica, per exemple, que entren per baix, les rebutgem, però si venen a jugar en grans equips de futbol, les aplaudim", explica.
"No és tant la raça o la religió el que causa racisme, sinó que siguen pobres"
Castelló apunta una reflexió inquietant i assegura que qualsevol es pot veure immers de sobte en una malaltia, en una crisi de l'empresa, en una crisi matrimonial que boicotege l'estabilitat econòmica. "Qui està lliure de veure's en aquesta situació? Qui et diu a tu que no hi estaràs?"
Tens tots els continguts de Zoom en el web d'À Punt.
