Marifé Arroyo, coneguda com 'la Mestra', parla del seu alumnat de Barx: "Ells em van ensenyar la llengua"
Fins que l’any 1983 es va aprovar a les Corts Valencianes la Llei d’ús i ensenyament del valencià, fer classe en valencià no era fàcil, com ha reconegut la mestra
A finals dels anys 70 va arribar a la població de Barx una mestra d'escola. Allí havia sigut enviada per a ensenyar. Ella, com que havia estat tota la vida parlant espanyol i rebent classes en espanyol, només parlava espanyol. En arribar a Barx, Marifé va advertir que tot el món, adults i gent menuda, parlava en valencià. Així que quan va entrar en classe, el primer dia, sols va poder dir en valencià "bon dia".
Així comença la història de Marifé Arroyo, més coneguda com la Mestra, a qui el programa Zoom ha dedicat una part de l'espai, centrat en els quaranta anys de l'Estatut. Els pares de Marifé eren de Salamanca i s'havien instal·lat a la Font de la Figuera, a la Costera, per tant, criada i educada en espanyol.
En arribar a Barx, els seus primers anys de mestra, va sentir la necessitat d’educar en valencià. I com ha contat, un dels seus alumnes, Josep Bonet, "aquell primer dia ella sols sabia dir 'bon dia' i ens va demanar que li parlàrem valencià perquè ella poguera aprendre'l. I també ens va dir que ella no era "donya", que ella "era Marifé". Així va ser com Marifé es va ensenyar a parlar en valencià.
Però en aquells anys la seua iniciativa va xocar amb les postures més conservadores. Josep Bonet ha dit en Zoom que molts dels que estaven en contra de l'ensenyament en valencià deien que si estudiaven en valencià "serien uns burros, que no sabrien parlar en castellà".
Expulsada de Barx, se'n va anar a Gandia
Marifé ha dit: "No volien la meua manera de fer l'escola en valencià". Encarna Donet, una altra alumna de Marifé, ha recordat que hi va haver alumnes en aquella època que es van manifestar a favor de l'escola en valencià. Tot i això, recorda la mestra que "l'administració va dir que me n'havia d'anar de Barx. I és quan me'n vaig a Gandia, el setembre del 1981".
En conèixer la notícia, la mare de Marifé, castellana, li va fer el raonament següent: "Vas a un poble, aprens a parlar com ells, ensenyes la llengua que parlen ells... i et tiren. Això en la nostra terra no hauria passat".
La seua persona ha inspirat una cançó del grup valencià Zoo. Preguntada per la cançó, Marifé ha dit a l'equip de Zoom: "La vaig sentir en aquesta santa casa, me la van cantar criatures del poble... i en arribar a casa li vaig dir al meu Pep, hui Barx m'ha demanat perdó".
Una història, la de Marifé, que demostra la necessitat de la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Aprovada l’any 1983, arribava amb l’objectiu que la llengua valenciana recuperara els espais que havia perdut durant més de 40 anys de dictadura. La nova llei va aconseguir que el valencià entrara en les escoles.
Vas a un poble, aprens a parlar com ells, ensenyes la llengua que parlen ells... i et tiren. Això en la nostra terra no hauria passat
Amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià, els joves van tindre l’oportunitat d’aprendre la llengua i de conéixer els autors i les autores valencianes. Marifé també ha contat que havia parlat tota la vida en espanyol, "a casa i als col·legis als quals vaig anar. Però en arribar a Barx com a mestra em van dir que els xiquets parlaven en valencià. I els xiquets i xiquetes em van ensenyar el valencià".
Preguntada per què va actuar amb aquest amor a la llengua, ha respost que, el fet que abans, la llengua havia estat prohibida la va animar a recuperar-la. "Per ahí va començar tot", ha dit Marifé, qui també ha contat a l’equip de Zoom que va trobar una escola "antiquada i fosca".
Marifé no estava sola en l’intent de recuperar l’ús de la llengua. Uns anys abans, en la primavera de 1976, el musicòleg valencià Vicent Torrent, del grup Al Tall, va compondre la cançó "El Tio Canya". Al Tall en la seua cançó explicava el retrocés de la llengua a la nostra terra. L’autor, a l’equip del programa, ha explicat el missatge de la cançó: “Hi ha valencianoparlants i castellanoparlants, el que hem de procurar és que s’acaben els ‘valencianocallants’ i… si en les grans ciutats ens expressem en llibertat, guanyarem el paisatge lingüístic d’aquesta terra”.
