Les immatriculacions de l’Església valenciana
Ajuntaments valencians han mantingut durant anys un pols judicial amb l’Església per posar-se al seu nom temples, ermites i campanars.
L’anunci per part del Ministeri de Justícia de la publicació imminent del cens de béns que l’Església catòlica va registrar al seu nom des de 1998 fins a 2015, acollint-se a la reforma de la Llei Hipotecària de l’executiu Aznar, ha fet que salten totes les alarmes. El cas de la mesquita de Còrdova va cridar molt l’atenció el passat mes d’agost. Aquest monument, un dels més visitats d’Espanya, és patrimoni de la humanitat i pertany a l’Església des del 2006. Com aquest monument es calcula que els bisbats espanyols van immatricular milers de béns a tot el territori. En terminologia registral immatricular és ‘posar a nom d’una persona jurídica una propietat que no pertany a ningú emparant-se en la llei’.
“Durant 17 anys, l’Església espanyola va actuar com un notari absolut que es posava a nom seu tots els immobles de culte que podia”, denuncia Raquel Ortiz, representant de València Laica, delegació d’Europa Laica. Aquesta organització afirma que va ser un autèntic espoli. Per la seua banda, el professor de dret de la Universitat Catòlica de València assegura que “tot el món sabia que l’Església portava a terme aquest procediment i els ajuntaments podrien haver pres mesures si els interessava”.
La Comunitat Valenciana no se salva de la immatriculació massiva. La llista del Ministeri de Justícia traurà a la llum immobles que ningú sospita que tenen un propietari eclesiàstic. Però no tot són sorpreses, ja que des de fa anys alguns ajuntaments mantenen litigis oberts amb les diòcesis. Aquests són els més paradigmàtics.
L’Ajuntament argumenta que Sant Bertomeu de Xàbia necessita una rehabilitació immediata / Arturo Monedero
L’estrany cas de l’església de Xàbia
L’església de Sant Bertomeu s’alça imponent al barri vell de Xàbia. Feta de pedra tosca típica de la Marina Alta, aquesta joia arquitectònica del segle XIV va servir de fortificació contra les incursions barbaresques a les costes alacantines. Però esta església del gòtic tardà, declarada monument nacional, no és del poble. El sobresalt vingué el 2009 en assabentar-se l’Ajuntament que l’arquebisbat de València l’havia immatriculat al seu nom. Una plataforma ciutadana va recollir firmes perquè el ple municipal aprovara emprendre accions legals perquè el temple tornara en mans del poble.
“Algú va fer desaparéixer del registre de la propietat la titularitat l’any 60”, explica Antoni Espinós, membre de la plataforma cívica, que recorda com molts veïns i veïnes de Xàbia van deixar d’acudir a les misses com a mostra de rebuig.
L’Ajuntament de Xàbia va emprendre accions legals amb l’assessorament de catedràtics en la matèria sense cap resultat. El jutge va ser clar: Sant Bertomeu no era de ningú fins que l’arquebisbat, acollint-se a la reforma de la Llei Hipotecària de l’any 98, la va posar a nom seu. No va valer de res la documentació aportada: un inventari de 1924 del secretari municipal on figura l’església com a bé públic i amb un valor de 200 pessetes de l’època. “Els ànims s’han calmat anys més tard”, assegura l’alcalde de Xàbia, José Chulvi, que hi afegix: “És necessari un punt d’enteniment. L’església necessita una actuació immediata de restauració amb fons públics i fan falta gestos d’acostament entre les parts. A pesar que les relacions amb el rector actual són immillorables, s’ha d’entendre que Sant Bertomeu és de Xàbia com sempre ha sigut”, conclou Chulvi.
L’Ajuntament de Benicarló manté l’església
El campanar exempt de Benicarló
A Benicarló no comparteixen només amb Xàbia l’advocació per Sant Bertomeu a la seua parròquia titular. També trobem conflictes amb el clergat per les immatriculacions. Encara que amb algunes diferències. En aquest cas, el motiu de disputa és el campanar, una torre octogonal majestuosa que des de 2015 és del bisbat de Tortosa, diòcesi a la qual pertany la capital del Baix Maestrat. El problema, en paraules de l’alcaldessa, Xaro Miralles, és que “des de sempre hem pagat la llum, el manteniment i l’assegurança del rellotge del campanar que ha sigut sempre del poble, com consta en un inventari municipal de 1910”.
El bisbat de Tortosa es va afanyar a immatricular fa tres anys, uns mesos abans que expirara la reforma de Llei Hipotecària, però les presses o el desconeixement va fer que cometeren una errada en registrar la torre en el cadastre, ja que en el plànol figura apegat a l’església quan en realitat el campanar és exempt, és a dir, que està separat dos metres de la façana del temple, com el Fadrí de Castelló. Mentrestant, el bisbat de Tortosa manté que tot el conjunt arquitectònic pertany des de temps immemorial a l’Església. L’Ajuntament prepara una demanda civil que presentarà d’ací a poc per a “recuperar el que és nostre fins on faça falta”, sentencia l’alcaldessa. De moment, els benicarlandos i les benicarlandes es pregunten per qui toquen les campanes.
L’ermita de Santa Bàrbara es troba a la muntanyeta d’Alberic / Pedro Calero
Alberic, l’ermita del poble
Alberic és l’exemple de la carrera contrarellotge que molts pobles van viure en el canvi de segle per a registrar propietats dedicades al culte. Ací, l’objecte de discòrdia va ser l’ermita de Santa Bàrbara a la mítica muntanyeta d’Alberic. L’any 1998, un poc després que la llei Aznar entrara en vigor, l’alcalde d’Esquerra Unida, Domingo Morcillo, la va immatricular amb urgència a nom del poble. Això ho recordava Mari Carmen Redondo, viuda d’un regidor d’aquell moment. “Van arribar veus que el santuari de la Mare de Déu del Lluch d’Alzira l’havia immatriculat l’arquebisbat de València amb polèmica entre els feligresos. “A Alberic van plantar l’orella i van acudir al registre abans que els mossens”, comenta Mari Carmen que recorda com després l’arquebisbat intentà rebatre’ls als jutjats sense èxit. Un acte de conciliació va evitar la sentència i Alberic i l’Església van acordar mantindre l’edifici i oficiar-hi respectivament. “Però les claus les guardaria sempre el propietari: el poble”, dictamina.
Membres de Salvem el Puig dalt de l’ermita / Pedro Calero
La resurrecció del Puig
Des de Xàtiva és fàcil trobar-la amb la mirada. Coronant un molló a 100 metres d’altura s’alça l’ermita del Puig. Un santuari gòtic menut des d’on es divisa mitja comarca de la Costera. Queden pilars, nervadures, capitells i rosetons d’esta joia del gòtic valencià
Dessacralitzada pel seu estat ruïnós, l’any 1984 l’arquebisbat de València la va immatricular acollint-se a l’antiga llei franquista de 1946. El tercer diumenge després de Pasqua, els veïns i les veïnes veïns de diferents poblacions de la comarca van pujar al monticle per a demanar-ne la restauració. Són membres de la plataforma Salvem el Puig. La seua constància fa que ja s’hi hagen fet nou obres de restauració per a reforçar els murs, alçar el sostre i millorar els accessos. Però no és prou.
El dilema és ara ben diferent. Quina quantitat fa falta de fons públics de la Diputació i l’Ajuntament per a salvar-la? Quina part hauria d’aportar-hi l’Església, propietària de l’ermita?
Francesc Poveda, membre de Salvem el Puig, ho té clar: “Estem obligats a preservar-la perquè la mateixa Llei de patrimoni cultural valencià diu en el preàmbul que l’objectiu és conscienciar la ciutadania de l’estima de l’ingent patrimoni que tenim”.
